Ara que som en plena campanya electoral per a la tria d’un nou batlle, fora bo de recordar que, des de fa anys i panys, la qüestió de com arribar al poder (per petit que sigui) i, sobretot, com mantenir-lo, és una matèria tractada a bastament.
Aviat farà 500 anys de l’aparició d’un llibre que va trasbalsar (i encara ho fa ara) el món de la política. Ras i curt explicava la tèrbola i veritable realitat del poder, el manteniment del qual demana actuar (i pensar) segons uns paràmetres que s’allunyen força de les Virtuts i la Moral que, en principi, ha de fer ostentació tot bon governant.
El Príncep és un llibre que trenca amb allò que fins a una certa època se’n va dir «moralitat política». Una moralitat que, al capdavall, era i havia estat sempre d’una hipocresia immensa.
Niccolò Machiavelli, el seu autor, sabé posar un mirall nítid davant de la pràctica política, per tal que tothom s’adoni de la veritat. I això no ha agradat mai gaire (a part que sovint ha servit d’excusa per fer tota mena de malvestats).
Durant l’edat mitjana i el Renaixement va existir un gènere de literatura que es deia justament ‘Specula Principis’, que volia ser una guia per als governants, amb la finalitat que treballessin per al bé del poble amb les virtuts recomanades pel cristianisme.
Evidentment, al capdavall, tota aquella literatura només era (i és) comèdia a la plaça. Si fa no fa, com els discursos que podem sentir en els nostres dies. Tots plegats prometen treballar pel bé comú, quan en realitat, amb les excepcions escasses que hom pugui trobar, acaben fent tot el contrari del que diuen.
No s’ha acabat d’escatir mai si l’excels florentí pretenia amb el seu realisme sec i estricte assessorar tirans o bé volia prevenir el poble de la impunitat de la política real que exercien els qui podien ostentar el poder.
Maquiavel fa un diagnòstic de la política de fa 500 anys que curiosament és aplicable en els nostres dies. Enfonsa utopies i idealismes inútils a partir d’un postulat que a molts lectors incomoda, però que tanmateix és una realitat: «La majoria dels éssers humans són dolents».
Aquest principi antipàtic però desgraciadament verídic i fefaent, fa que algunes persones amb bones intencions i amb compromís de treballar per al bé comú acabin condemnats al fracàs en arribar al poder, puix que els mecanismes que s’hi trobarà o bé l’expulsaran del sistema o bé serà, forçosament, reconvertit.
Aquest gran escriptor, filòsof, diplomàtic, dramaturg i savi del Renaixement, per experiència pròpia i de llarga durada, considerava el proïsme d’«ingrats, volubles, encobridors per necessitat, mesells davant dels perills, pusil·lànimes, aprofitats i grimpaires».
Per aquest fet Maquiavel recomanava que el Príncep (el governant), entre ser estimat i ser temut, calia que triés això darrer. No només pel poble, sinó també pel qui tenia al costat fent les funcions que ell ordenava.
Tot i ponderar que sovint la fortuna juga un paper important en tots els afers mundans, ell recomanava fer servir la Virtut, és a dir, les capacitats individuals que havien de ser moltes i ben concebudes per a dur les regnes del poder. Alguns podran sortir elegits en aquestes eleccions per fortuna, però si no tenen cap Virtut, no trigaran gaire a desaparèixer.
Això sí, que quedi clar que la meva intenció no és pas desactivar el votant o fer-lo desistir de la vida política. Ben al contrari. Per migrada que sigui la democràcia, sempre cal participar-hi. Encara que cap candidat no sàpiga qui era Maquiavel, un cop siguin reietons de les nostres viles o ciutats, no hem de patir. La majoria seran tan pusil·lànimes i ingrats com els mateixos a qui governaran.
Com a cloenda, només cal recordar que Maquiavel no va escriure mai la famosa sentència que se li atribueix: «La fi justifica els mitjans». Aquesta és una frase que va apuntar Napoleó Bonaparte en un exemplar d’El Príncep, i d’aquí en neix la fama equívoca. Frase que és, probablement, l’única cosa que han après els nostres polítics actuals. D’aquí el desgavell que hem de patir, mani qui mani.
Vilallonguí aimador de Principats i de Tradicions que majoritàriament s’obliden per la volubilitat dels seus semblants. Nascut al segle passat, s’adona, com Maquiavel, que amb l’ésser humà hi ha poca cosa a pelar. Escriu, llegeix (sense perdre ‘l’escriure’) fa comèdia, es pot sentir un estrany emulador seu cada tarda a RAC1, i poca cosa més.
