Els faig una confessió, sempre m’ha impressionat la dignitat que emana del comportament institucional dels presidents de la Generalitat. El 20 de juliol de 1936 una delegació de la CNT-FAI, que en aquells moments eren els amos del carrer un cop esclafada la rebel·lió militar a Barcelona, es reuneix amb el president Companys al Palau de la Generalitat. Arriben amb les armes a la mà i les deixen damunt la taula. Bàsicament, venen a dir-li al president Companys que se’n vagi cap a casa. Company, categòric, respon: «el president soc jo. És el poble qui m’ha elegit president i només el poble de Catalunya em pot fer fora». És el que repeteix, de fet, a la parodia del consell de guerra que els botxins franquistes li fan el 1940 abans d’afusellar-lo. «Jo soc el president de la Generalitat per mandat del poble de Catalunya, i ho segueixo sent».
La mateixa autoritas que va demostrar el president Josep Tarradellas durant tots els seus anys d’exili. La frase brutal del president Suárez el primer cop que va reunir-se amb ell: «vostè no és ningú», i la resposta inequívoca de Josep Tarradellas: «jo soc el president de la Generalitat, elegit pels diputats supervivents de les eleccions democràtiques de 1932. I seré el president fins que el poble pugui tornar a pronunciar-se en eleccions lliures». Chapeua!
I aquesta dignitat de les institucions catalans, començant per la mateixa presidència, és la que reconeixia tothom (dins i fora del país)... fins fa uns anys. Ara això s’ha perdut fruït de la irresponsabilitat i de la falta de sentit de la realitat de persones que, sigui dit amb el màxim respecte, de vegades penso que haguessin fet més servei a Catalunya dedicant-se a la literatura de ficció que no pas presidint institucions que són de tot el poble i que tenen una tradició gloriosa al darrere.
Aquests dies (dies, setmanes, anys...) ERC i Junts han accentuat el seu particular joc del despropòsit malbaratant les seves energies en llançar-se els plats del cap enlloc de treballar per resoldre els problemes reals dels catalans i catalanes a peu de carrer. Fa basarda pensar que una societat colpida per una inflació superior al 10% i amb les dificultats econòmiques que pateixen les economies familiars hagi de veure, astorada, com aquells que tenen la responsabilitat de plantejar solucions es dediquin a llançar-se «ultimàtums» cada setmana, en una tragicomèdia indigne del sentit de la responsabilitat que sempre ha demostrat el poble de Catalunya.
ERC i Junts han accentuat el seu joc del despropòsit malbaratant les seves energies en llançar-se els plats del cap enlloc de treballar per resoldre els problemes dels catalans
Si això és trist a nivell de país, té més rellevància a les comarques de Tarragona on –des de que hi ha Governs independentistes a Barcelona– les inversions de la Generalitat s’han reduït en dues terceres parts en relació al període de Govern dels presidents Maragall i Montilla. Una proposta, en positiu, del PSC al Parlament demanant al Govern català que inverteixi al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, com a mínim, el que representem tant pel que fa a la nostra població com el nostre PIB en el conjunt nacional s’ha ignorat reiteradament. I, subratllo, s’ha ignorat! Ni tan sols han tingut la decència d’explicar-nos el perquè d’aquesta desinversió objectiva a les nostres comarques. Senzillament, no donen cap explicació, ni aporten cap raonament. Penosíssim...
Així, certament, no podem continuar. A les comarques tarragonines necessitem un Govern a la Generalitat que sàpiga que Catalunya existeix al sud del Llobregat. Seguir malbarat temps i energies a dir-se de tot entre ells -no tan sols en privat sinó ara també ja en públic- és una actitud impròpia d’algú que vol ser president de la Generalitat.
Perquè si tant el president Macià, com el president Companys, com el president Tarradellas (tots tres presidents d’ERC, tot i que si -posem per cas- el president Tarradellas veiés el que han fet els dirigents d’ERC aquests darrers 10 anys es posaria les mans al cap!) van ser capaços de negociar i d’arribar a acords amb el Govern espanyol no va ser per tenir un càrrec oficial sinó per exercir-lo amb dignitat sabent que representaven a tot el poble de Catalunya, i no tan sols als seus partidaris més radicals. Senyor Aragonès, no allargui l’agonia! És un absurd intentar ocultar la descomposició d’un Govern com el seu que degenera cada dia que passa. Les comarques de Tarragona necessitem un Govern ja! Tal com demana, amb raó, Salvador Illa pensi més en els catalans i catalanes i menys en el seu interès polític partidista a curt termini. I, com diria el poeta, recordi que el sud també existeix.
