És temps d’oli, amb una gran notícia: la declaració per la FAO de Patrimoni Agrícola Mundial de les oliveres mil·lenàries del Sénia. Enhorabona. La tenacitat sempre té recompensa. Som un país d’oli. A casa, cada any en aquesta època anàvem amb el pare a la Cooperativa de Castelldans i carregàvem l’oli per a tot l’any. Hi havia el costum d’omplir el rebost de garrafes d’oli per garantir el consum fins a l’any següent. Donava tranquil·litat saber que el trull era ple a seny. També donava pau el fet de saber que l’oli era bo. Llavors no hi havia denominacions d’origen i certificacions oficials. Nosaltres gastàvem oli de Castelldans i punt. Això ha canviat. Ara si no estàs en una DO no vens un setrill. Tanmateix, hem de vetllar l’oli. La prestigiosa cuinera María José San Román explicava que en el nostre país l’oli està «entregat a l’engany i al negoci». Un productor local em ratifica que en el món de l’oli no tot és prou transparent. Molts olis que es venen ara com a oli nou verge extra són de la collita passada barrejats amb una part de la premsada recent. Tenim molta feina a fer en matèria d’oli i moltes coses a aprendre dels italians, que es fan els amos del mercat amb els nostres sucs. Així com tenim facultat d’enologia, necessitem l’especialitat d’oleologia. Som el territori amb més DO d’oli de Catalunya.
