Lo mal any segon

25 junio 2023 17:17 | Actualizado a 26 junio 2023 07:00
Josep Gironès
Comparte en:

Ja sabeu que quan som a la Fatarella m’agrada passejar pel terme municipal, el qual, al ser poc extens, ocasiona que aviat es faci cap als termes veïns de Riba-roja d’Ebre, Flix, Ascó, Móra d’Ebre, Corbera d’Ebre, Vilalba dels Arcs o la Pobla de Massaluca. Anteriorment m’havia arribar a la punta del Cucut, a Corbera, a veure els estralls ocasionats pel darrer incendi, i als vessants de la serra de la Fatarella propers al mas de la Monja, un entorn asconenc que provoca sensacions ben contraposades.

El darrer dia vaig seguir els recorregut que abans fèiem amb el nostre ruc, de camí cap a la nostra finca de les Comes. D’anada, baixàvem per la costa de Bingaubó i, en ser a baix, ens arribàvem a la font del mateix nom, per tal que els nostre ase pogués abeurar. Ara per ara, la font està gairebé com abans, per bé que el cabal d’aigua ha disminuït. Per això resulta un bon exercici localitzar el tall realitzat al subsol del barranc que permet canalitzar l’aigua fins la font, des d’on raja als abeuradors i als rentadors després d’una ben calculada ziga-zaga. En temps pretèrits, l’aigua de la font de Bingaubó també feia cap als horts situats ben a prop, unes hortes d’arrel àrab que es repartien per torns l’aigua que els arribava per una petita séquia. Recordar el soroll de l’aigua, l’ufana dels horts i els cants dels hortolans ens trasllada a la infantesa, quan aquell espai de regadiu destacava en mig del rigorós secà.

Més endavant hi havia el pou de cal Cugado, que fou enterrat quan ja no disposava d’aigua. Al seu davant s’hi veu una creu de ferro que recorda el pagès Joan de Capçot, mort en un accident de tractor. En veure-la, ens venen al pensament alguns dels pagesos que han mort mentre feinejaven pel terme, amb unes dades que difícilment arriben a les ciutats. Ben a tocar hi ha la finca del cal Ferrer, amb una plantació de vinya situada als peus d’un pi monumental, un cultiu que traspua amor a la terra i capacitat tècnica. També es veuen refugis excavats en les parets naturals de l’entorn, uns habitacles procedents de la Guerra del 36 que van salvar algunes vides.

A l’alçada de l’antic Bingaubó de cal Compte cal desviar-se a la dreta, per agafar el camí de pujada que al cap de pocs metres permet observar el pou de Jeremies. Aquest pou, excavat a força de pic i pala per una sola persona, en Jeremies Cugat, és una obra d’enginyeria rural que cal admirar, per tal d’entendre una força de voluntat inexhaurible que va permetre al seu autor trobar aigua i utilitzar-la per conrear el mig bancal de la seva propietat. Si s’aguaita al pou es pot calcular el treball d’excavar que va ser necessari, per tal de sobrepassar una llisera de pedra, un bloc d’argila i altres capes de terra, a més dels cabassos de material que va caldre traginar fins la superfície. Tota una proesa!

En temps pretèrits, l’aigua de la font de Bingaubó també feia cap als horts situats ben a prop, unes hortes d’arrel àrab que es repartien per torns l’aigua que els arribava per una petita séquia

Després d’un tram de camí ample ben condicionat es fa cap a un dels vials de servei del aerogeneradors, on cal estar atents al sender pel qual cal seguir camí. Aquest vial s’ha conservat gràcies al treball d’un dels pagesos que l’han utilitzat al llarg dels anys per transitar-hi amb els seus animals de càrrega, i fa goig veure com es mantenen les aigüeres que aparten del camí les aigües procedents de la pluja.

Més endavant i ja dintre del terme de Vilalba es fa cap a l’entorn del mas de Ramonet, on destaca la masia ja rònega que recorda el temps d’esplendor d’aquesta finca, quan donava acolliment als mitgers que la cultivaven i als seus propietaris. Aquí cal observar la disposició dels corrals que acollien els ramats de bestiar, amb animals que produïen carn, llet, pells i els fems que servien per adobar les finques, en un cercle de producció que es retroalimentava.

El mas d’Andreu de Lloris encara mostra el roser que hi ha plantat de cara al sol. Al capdamunt d’una costa hi ha el mas del Ferrer, on cal girar a la dreta, de cara a les partides de les Comes i dels Reganys. De camí, veig un pagès que no conec situat a sota d’un rafal, un home que sembla disposar-se a esmorzar.

Com faig amb tothom li dono un crit de salutació, al mateix temps que aixeco el braç per cridar la seva atenció. Ell, quan em veu, em respon: «Garridet (que és el diminutiu del renom de casa nostra: cal Garrit), vine cap aquí, que et pentinaré». Com bé sabeu, aquesta expressió significa cridar l’atenció o rectificar una conducta que es pot considerar inadequada. Suposo que em vol comentar alguna cosa que no he transcrit prou bé i m’hi apropo. Ell, potser per tranquil·litza-me, em diu que son germà és amic de mon pare.

Veig que es prepara una amanida de tomàquet amb ceba, olives fargues i ganyims, i jo començo a salivejar, tot i estar pendent d’un possible retret que aviat m’arriba. «Allò que vas escriure al Diari sobre lo mal any primer no és del tot cert, ja que el primer mal any ja va ser l’any passat».

Em pregunta si mon pare encara guarda aquella pistola que arreplegà després de la Guerra del 36 i, quan vaig per respondre-li, em diu: «Ara he de fer la migdiada del canonge»

Sense esperar resposta em diu que portem molts anys de pluges escadusseres que ocasionen que les humitats arribin amb dificultat a les arrels dels arbres, cosa que provoca la seva mort o que mostrin signes inequívocs de patiment. Em comenta que l’any passat els apicultors es van alarmar per la collita de mel, ben pobra, cosa que és el senyal que la resta de collites seguiran el mateix tarannà.

«Les abelles -afirma, mentre remena l’amanida perquè s’amari amb l’oli dels ganyims-, extreuen el nèctar de les flors, però quan aquestes flors mostren poca vitalitat, la producció de mel se’n ressent. I no hi fa gran cosa que els apicultors protegeixin i alimentin les abelles, perquè quan falla el medi natural manca el principal element». Havent-se esplaiat em convida a seure en un dels talossos que hi ha al voltant d’una petita taula que té més anys que ell mateix, que ja n’ha fet més de noranta.

M’allarga una forquilla i, com si fóssim família o amics de tota la vida, ens posem a menjar. Amb les mans arrenca un tros de pa i me l’allarga, i tot seguit deixa al meu abast el carretell amb el vi. Els tomàquets verosos ja tenen tots els gustos, igual que la ceba tendra, però són els ganyims que estan més al punt.

No tothom sap dessalar els ganyims! Quan li pregunto quina feina fa a la finca, en aquest temps de juny, afirma que ara la tasca principal és continuar amb la seva il·lusió per la terra, cosa que li dóna vida. «Les persones de ciutat no ho solen veure, però a la vida n’hi ha prou amb mantenir petites activitats que resultin engrescadores, amb les quals s’obté l’empenta vital necessària per continuar amb l’existència».

Al cap d’uns minuts de plàcida conversa intento acomiadar-me, per bé que ell em vol mostrar com té les dues figueres de la varietat coll de dama, una de blanca i l’altra negra, a més d’una de sajola i l’altra de blanca.

«Com pots observar, totes les figueres tenen força fruit, un altre senyal que es presenten temps dolents a l’agricultura i, per extensió, a la resta d’activitats humanes». Li responc que mon pare sempre diu que «En temps de moltes figues, no te’n riguis», ja que significa que la resta de conreus no seran tan productius. Per a sorpresa meva em pregunta si mon pare encara guarda aquella pistola que arreplegà després de la Guerra del 36 i, quan vaig per respondre-li, em diu: «Ara he de fer la migdiada del canonge», i m’emplaça a continuar la conversa un altre dia. Als pobles i al camp, ja veieu qui domina el temps!

Comentarios
Multimedia Diari