El món en pausa, en silenci, ha estat rebut de manera dispar pels artistes. Mentre que alguns s’han abocat a l’expressió per no pensar en la situació de pandèmia, altres s‘han vist obligats a aparcar la creació i no deixar-se portar per les emocions. Mentrestant, les xarxes socials han funcionat com un aparador però, alhora, com a font de conflicte. Un pintor, una poeta i un músic del territori expliquen les seves emocions durant aquest confinament i com els ha afectat als projectes que tenien entre mans.
Jordi Isern.
«Pintar és la meva manera de canalitzar la preocupació o l’angoixa. És la meva vida i en aquest aspecte, estic treballant molt». El paisatgista d’Alcover Jordi Isern s’ha refugiat en la feina per evitar deixar volar la ment lliurement per camins tortuosos i l‘assossec necessari aquests dies el troba en els seus pinzells. «Podríem dir que estic confinat a l’estudi», bromeja.
El que sí que ha enyorat fins ara ha estat pintar a l’exterior, «com a mínim un dia a la setmana, fer esport i conviure amb la natura, que és el que necessito. Em conformava a pujar dalt al terrat i fer una mica d’exercici mentre veia les muntanyes de la Serra del Pou i la Vall del Glorieta», assegura. Una natura que és l’essència de la seva obra. Creador incansable, aquests dies ha aprofitat per ultimar l’exposició a casa seva, al Museu d’Alcover, que previsiblement s’inaugurarà a l’octubre, la mostra de 2021 de Tenerife, on exhibeix cada dos anys, així com temes per al Japó, país on Isern és tota una celebritat i al qual viatja amb regularitat.
«Quan aquí començava el confinament es van posar en contacte amb mi per tal d’organitzar una exposició al setembre o al novembre», conta l’artista, un viatge fins al Pacífic que dependrà de l’evolució de la pandèmia. L’altra cara de la moneda és un Sant Jordi que no ha sigut. «Hem perdut la setmana medieval, que és una data molt important per a la qual treballes bona part de l’any. De fet, moltes persones venen expressament des de Barcelona a visitar la meva galeria», revela.
Per no fer moltes cabòries, Isern s’endinsa en els seus quadres de calma i serenitat. «Per sort tinc molta documentació fotogràfica i també molt de material per treballar. I és com em puc relaxar i despreocupar».
Conxita Jiménez.
«L’estat d’ànim ha basculat entre el fet positiu de tenir més hores per a mi mateixa i la por, la preocupació per si a la família els podria passar alguna cosa perquè jo visc a Tarragona i ells estan a Tortosa», assenyala la poeta del Baix Ebre. «També la dispersió de les xarxes socials, que ha anat trencant el meu silenci», afegeix. El món digital ha absorbit el soroll del carrer i l’ha multiplicat, fet que va obligar la tortosina a desconnectar-se a discreció per deixar espai a la lectura i a l’escriptura.
«He fet coses, però d’una manera diferent», explica. «Amb un pupitre i un estenedor a manera de tauleta, he muntat un espai. A les tardes, cap a les sis i fins a les vuit, moment dels aplaudiments de la gent i dels vaixells, m’he instal·lat amb els meus llibrets i els meus papers».
D’aquests instants han sorgit alguns haikus, «especialment un poema curtet inspirat en la imatge d’una lluna que semblava que s’amagava darrere dels núvols i que després sortia. Aleshores, l’he convertit en un símbol. D’igual manera, quan sembla que tot està ennuvolat, saps que hi ha gent com el personal mèdic que està fent un esforç perquè tot torni a remuntar», il·lustra.
Des del meu terratAixí mateix, la manera diferent de treballar té molt a veure també amb les xarxes socials, vers les quals ha tingut sentiments ambivalents. «Encara que no m’agradava la idea d’autofilmar-me per la quantitat d’energia i de temps que em comportava, coincidint amb Sant Jordi vaig penjar una dotzena de vídeos al Facebook. Alguns me’ls demanaven. A d’altres recitava poemes dels meus llibres, conta. Unes tecnologies amb les quals té previst familiaritzar-se d’ara endavant.
la grisor dels núvols
ofega la teua llum,
freda lluna esborrada.
Però quan escolto, t’entreveig
sobre el rovell de les cases
entre les sirenes dels vaixells
i, un blau que encara sura
amb el frec de tantes mans
com una línia que s’eixampla.
I en la foscúria sobresurts...
Conxita Jiménez
Mentrestant, està immersa en un recull per al qual necessita tota la documentació i concentració.
Albert Jordà.
«Precisament el contingut del meu últim treball, La grandesa d’un silenci, era desconnectar-nos de les xarxes. Jo intentava fugir d’això. I ara ens hem trobat que si no ens connectem, sembla que ja no existim».
«És necessari fer un reset i esperar. No deixar-se portar per les sensacions del moment»En l’àmbit artístic, Jordà parla de «reset», d’esperar per tornar a endegar, «de no deixar-se portar per les sensacions del moment perquè crec que em podrien trair». Com tots els músics, ha patit cancel·lacions i ajornaments. « No sabem quan podrem actuar i quan ho fem, no serà igual. Aleshores, ens haurem d’inventar altres mecanismes. I aquest reset servirà per això. Per tocar fons i intentar obrir un altre camí, que no vol dir abandonar els camins, s’han de buscar alternatives», ressalta.
Aquests dies, el tarragoní ha volgut fugir de compondre la cançó del confinament. En un principi va oferir concerts en streaming, a l’Instagram. Van ser dues o tres cançons per setmana amb les quals anava repassant cadascú dels seus àlbums, fins que va considerar que ja n’hi havia prou.
«He aprofitat per llegir, escoltar música i cuidar dels meus. Ensenya’ls-hi que som molt fràgils»« Volia deixar-me fluir d’una manera que em sortís de dins i els resultats han estat unes peces instrumentals, atemporals. Estem vivint unes emocions molt fortes i crec que em precipitaria en l’escriptura», assenyala. Malgrat tot, intenta veure el got mig ple.
«Per una banda, si miro cap enfora, a la ciutat, veig els carrers buits, els establiments tancats i penso com esdevindrà això quan tot torni a la normalitat. La societat haurà canviat perquè haurà quedat tocada. Per l’altra, he aprofitat per llegir, escoltar molta música i cuidar dels meus. Aprendre d’ells i ensenya’ls-hi que realment som molt fràgils i ens hem de cuidar». Albert Jordà mira amb prudència e incertesa cap a aquest nou futur, en què considera que la cultura ha quedat «molt tocada».
