Encara no hem acabat d’assumir que ha arribat el fred, ni de guardar les peces d’estiu, i ja sentim l’alè del Nadal a la cantonada. Fa setmanes que corren per les xarxes les sessions de fotos infantils amb fons nevats i jerseis de llana; les botigues han tret les primeres promocions anticipades i, als carrers, les garlandes de llums esperen el senyal per encendre’s. De mica en mica, com aquell que no vol la cosa, ens trobem pensant en quan anirem a buscar el Tió o en si enguany escriurem la carta als Reis més aviat, per si de cas. Fins i tot ha arribat ja el primer clàssic de la temporada: el debat sobre quin és el millor panettone artesà —i sembla que, enguany, el més celebrat és fet a Torredembarra. Els més llaminers ja en prenen (o en prenem) nota.
Després vindran els torrons i les neules, les fires i els pessebres, els mercats d’arbres i les tardes de buscar el guarniment perfecte. Tornarem a cantar nadales abans d’hora, a veure anuncis que ens faran estar més emotius, a retrobar tradicions i petites litúrgies familiars que repetim any rere any. I sí, arribarà el moment en què ens empatxarem de Nadal —literalment i simbòlicament— i respirarem alleujats quan tot s’acabi.
Però ara encara no. Ara estem entrant a les setmanes més dolces, les que els amants del Nadal gaudim, amb o sense petits a casa. No tant per les festes en si, sinó per aquesta espera que ens convida a viure-les a fons: el compte enrere, el clima d’il·lusió. Perquè el Nadal —com les coses bones de la vida— comença molt abans que sonin les campanes. Potser massa abans, la veritat. Però a gent com jo no ens fa nosa. Comença en aquesta anticipació que ens desperta el nen que portem dins i ens recorda que, fins i tot en la rutina, encara hi ha espai per a la màgia.
Lo más leído
