Ha passat més d’un segle i encara no s’ha complert la profecia que va fer el polític i filósof Francesc Pujols, segons la qual «arribarà el dia que els catalans, quan anem pel món, ho tindrem tot pagat». Pujols, a l’obra Concepte General de la Ciència Catalana (1918) sostenia que «més valdrà ser català que milionari». L’auguri de Pujols, més que no pas un presagi, era un desig provocat pel cansament dels catalans d’haver d’anar sempre pagant-ho tot.
Els catalans tenim la convicció que sempre ens toca afluixar i, si no paguem, malament. Paguem d’amagatotis i tot. Segons l’historiador Jordi Bilbeny, la descoberta d’Amèrica per Cristòfol Colom fou finançada per la Cancelleria Reial Catalana i no per la corona castellana, perquè els mariners que van participar-hi van cobrar en ducats, la moneda de curs habitual al Principat de Catalunya. Els catalans paguem per si hi ha un cas. Paguem a peu coix. Només per aquest esperit pusil·lànime, cagacalces, es pot entendre el cas Negreira. Com ha dit Piqué, quan es vol comprar un àrbitre no es fa amb diners comptables, sinó amb billets negres. Però som tan rucs, els catalans, que a més de pagar el beure hem d’entomar les banyes.
Lo más leído
Lo último