Una vegada van preguntar a un afortunat de la rifa de Nadal què pensava fer amb l’import del premi. -»Pagar deutes», va contestar. -»I la resta?». -»La resta s’haurà d’esperar que em torni a tocar». L’anècdota retrata l’enredada de la loteria. Abans, amb la grossa, tenies la vida resolta. Actualment, entre la inflació i la retenció d’Hisenda, no queden diners ni per a tapar forats. Per això s’ha definit la loteria com l’impost dels beneits. Un impost que deixa molts calés a l’estat a costa dels ximplets. Sempre he admirat el determini de la que fou diputada de Convergència per Lleida, Maria Rúbies. La malaguanyada política de Camarasa es va enfrontar a Jordi Pujol quan el president va decidir crear les loteries de Catalunya. Com que no li van fer cas, va presentar la seva dimissió. Un dia que vam tornar de Barcelona tots dos sols amb el meu cotxe, vaig poder copsar la profunditat ètica de Maria Rúbies, anteposant els seus principis a qualsevol altre interès. Des d’aquell gest estèril, les ofertes de loteries públiques s’han multiplicat, estimulades amb campanyes publicitàries molt sofisticades. Hi va haver un emprenedor, Xavier Gabriel, que va saber convertir la seducció de l’atzar en una indústria. L’administració de Sort La Bruixa d’Or ha estat la de més vendes de tot l’estat i la que més premis ha repartit. Al Pallars no hi ha bruixes i Sort no vol dir fortuna, sinó “un espai de terra plana, emplaçada en lloc baix o proper a torrent o riu”, segons el diccionari Coromines. Però ens encanta deixar-nos enredar.
Lo más leído
Lo último