Nassos i gossos

La meva mare m’explicava que, quan era jove, una de les distraccions predilectes que tenien amb les amigues era anar a mirar nassos al carrer Major. L’activitat ciutadana més habitual a Lleida era passejar pel carrer Major. Un recorregut popularment conegut com ‘anar del moro a l’àngel’. És la tradició que a Tarragona en diem ‘anar a tocar ferro’. Sembla una rucada, però mirar nassos és molt distret. Cal un espai on la gent circuli com un formiguer en tots dos sentits perquè l’observació de les nàpies que venen de cara pugui fer-se sense cridar l’atenció. Una altra activitat gratuïta de molt esbargiment és anar a mirar gossos quan surten a passejar (i el que convingui) amb els amos. És sorprenent comprovar que és realment cert que els gossos s’assemblen als patrons. El fenomen té una explicació antropològica i psicològica. Diuen els psicòlegs que els humans som «extraordinaris lectors de cares» i projectem emocions humanes en fesomies canines, episodi conegut com a antropomorfització. Compartir rutines i horaris, tenir emocions semblants (calma, nervis, sociabilitat) provoquen una ‘convergència conductual’. Aquesta semblança gestual i expressiva causa que el cervell humà interpreti aquesta similitud com una analogia fins i tot física. És habitual veure que si l’amo és coix, el gos també ranqueja. No cal dir l’entesa que hi ha entre tots dos amb només una mirada o un gest. Tot plegat queda resumit en la famosa dita que «el gos és el millor amic de l’home». Cosa que no sempre passa a l’inrevés, lamentablement.