Els castells en la literatura del Camp de Tarragona

La vallenca editorial Cossetània, que aquest 2021 fa vint-i-cinc anys, completà l’octubre passat la publicació de l’Enciclopèdia castellera amb la sortida al mercat del volum 6, que culmina una obra, dirigida per qui això signa, que es va començar a editar a la fi del 2017. Aquest darrer tom, que es presentà a Tarragona el 26 de gener passat, és miscel·lani: recull la relació dels castells amb algunes disciplines humanístiques com l’art, la fotografia, el cinema, la llengua, la literatura, la música, la política, la museística...

Llegint el capítol dedicat a la literatura –signat per Joan Cuscó–, un s’adona que, quant a la ficció, la presència dels castells no hi ha abundat mai gaire, malgrat que plomes tan il·lustres com Eugeni d’Ors o Noah Gordon, per exemple, hagin prestat la seva atenció al noble art de plantar torres humanes: el filòsof català dedicà en el seu Glosari (1916) una «pindàrica» a Isidro de Rabassó, mític cap de colla vuitcentista de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, mentre que el conegut novel·lista nord-americà, autor de best-sellers com L’últim jueu, situa la seva obra El celler (2007) al segle XIX a les vinyes del Penedès, on descriu una competició castellera entres les colles de la fictícia Santa Eulàlia i de Sitges.

Sigui com vulgui, sí que és remarcable que en el capítol corresponent de l’enciclopèdia s’hi destaquin tres autors pertanyents al Camp de Tarragona, pàtria dels castells: el vallenc Narcís Oller, el tarragoní Josep Pin i Soler i el barceloní –però vallenc d’adopció– Raimon Casas Pedrerol. Els professors del Departament de Filologia Catalana de la URV Margarida Aritzeta i Magí Sunyer analitzen la presència castellera en les novel·les Vilaniu (1886), d’Oller, i La família dels Garrigas (1887), de Pin, respectivament; qui això escriu estudia l’obreta teatral Lo tres de nou (1902), de Casas. Segons Aritzeta, en la novel·la de Narcís Oller hi «trobem les pàgines més completes i més belles que la literatura ha dedicat mai als castells»: l’escriptor vallenc, perfectament coneixedor de la tradició que nasqué a la seva vila natal, descriu minuciosament i de manera realista diversos episodis castellers que s’insereixen en la trama del relat: la presentació de la colla, les matinades, una actuació (amb la descripció d’un tres de nou i un pilar de sis alçat per baix) i el llevant de taula.

En el cas de la novel·la de Pin i Soler, la presència dels castells es concentra en el capítol «Intermezzo», «una descripció amb tècnica costumista de la festa major de Santa Tecla [corresponent als començos dels anys 60 del s. XIX], un retrat estàtic d’ambient» (Sunyer) inserit enmig del dinamisme narratiu de la història, que forma part de la trilogia dels Garriga. L’escriptor tarragoní atorga més importància als castells que a la resta de balls del seguici i descriu de manera èpica l’alçament d’un castell de nou, amb un efecte dramàtic que aconsegueix contrastant la figura dels herculis castellers adults amb la d’«En Janeta», «que encara té els morrets dolços de llet materna».

El cas més singular, però, és el del quadret de costums de Casas Pedrerol, mestre republicà, periodista i escriptor nat a Barcelona el 1862 que del 1893 al 1915 exercí la seva professió docent a Valls, on tingué una activa vida social. La seva peça –que descriu un triangle amorós clàssic entre una noia (filla del veterà pagès i casteller Isidro) i dos pretendents que es resol mitjançant el bastiment d’un tres de nou– va tenir un èxit esclatant quan s’estrenà a la fi del 1901 perquè el públic va apreciar, per damunt de tot, el caràcter costumista d’una història ambientada a Valls.

En canvi, una necrològica de Casas publicada el 1930 en el diari vallenc Joventut recordava: «[...] l’obra fou objecte de crítica per son esperit contrari als nostres Xiquets de Valls».

En efecte, enmig del quadret de costums aparentment inofensiu, el mestre republicà féu emergir un discurs progressista en boca del Joan, el fadrí enamorat de Maria que per casar-s’hi accedeix a fer el tres de nou, però que tot seguit, amb un al·legat universalista, renega dels castells, una tradició que considera anacrònica i inútil per a una societat que ha de dedicar tots els seus esforços a combatre l’obscurantisme que encara hi està massa present: «Casteller [seré] del sant treball / que la pau als pobles dona; / casteller de les ideies / que el Progrés a l’home porten; / casteller d’aquell castell / que sense agulles ni crosses / formarà l’Humanitat / temps a venir i amb gent nova, / borrant fronteres i races, / juntant en u tots los pobles, / i posant-hi d’enxaneta / damunt d’ell, los drets de l’home.»

Xavier Brotons Navarro: Director de l''Enciclopèdia castellera'. És també membre de l'Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC).