No és normal que la gent vagi pel carrer amb un lloro a l’espatlla. No és normal, almenys a Tarragona. Per això va crear molta expectació diumenge una parella que va seure en una taula del Lugano, tots tres: la noia, el noi i el lloro. L’animal, magnífic, era un guacamai blau i groc, una espècie sud-americana amb un poderós bec i una cua molt llarga. Em va picar la curiositat i vaig preguntar a la parella com és que tenien un lloro. El més curiós no és que tinguessin un lloro, sinó que anessin pel carrer amb l’au com el bucaner Cotton. «No en tenim un, en tenim quatre de lloros», m’expliquen. El que duien diumenge es diu Misha. «Repeteix el que li dius, canta i també xiula», detallen. Realment era un espectacle veure com tots tres compartien unes patates fregides amb gran companyonia. La Viquipèdia diu que els guacamais «són molt bones mascotes, amb bona capacitat per a imitar la veu humana, però requereixen un mínim d’atenció diària dels seus amos o seran propensos a deprimir-se». Dono fe que Misha no estava gens deprimit. Era l’atracció de tota la parròquia del xiringuito. Tothom s’hi feia fotos. Em vaig quedar atònit en veure l’atenció que ficava el lloro a la pantalla del mòbil mentre feien un face-time. Em van venir al cap aquells versos que comencen així: «Un senyor de Puerto Rico / al balcó tenia un lloro / de rica ploma i bon pico: / un lloro dels que fan oro / dels lloros que costen pico». Però sobretot em vaig congratular del cosmopolita que és Tarragona, on pots veure de tot sense moure’t de casa.
Lo más leído
Lo último