Itàlia: L’hora de rellegir Umberto Eco

Com podem qualificar el nou govern d’Itàlia? El debat és intents. Perquè alguns el consideren un govern conservador, i altres, el qualifiquen clarament de neofeixista. Al mig, tots els graus possibles de l’extrema dreta. Segur que l’autor d’El nom de la rosa, Umberto Eco, tindria un diagnòstic encertat, un nom, però malauradament ja no podem escoltar-lo. Podem rellegir-lo. El llegat d’Eco (1932-2016), un dels escriptors, assagista i intel·lectual més lúcid d’Europa, és ara més necessari que mai.

La nova cap del Govern, Giorgia Meloni, mai havia amagat la seva admiració pel règim feixista de Benito Mussolini, tot i que ara intenti fer un discurs moderat davant Europa. El nou govern italià està format, en bona part, per ministres provinents de la militància feixista, amb personatges que han destacat per haver defensat posicions homòfobes, racistes o supremacistes.

Però quin nom li posem a aquest Govern? Umberto Eco, a Els límits de la interpretació (1991), defensa la idea que tots interpretem la realitat. Però no totes les interpretacions són iguals. No totes tenen la mateixa distància i el mateix respecte en relació amb els fets. Eco aconsella que, «per evitar l’autoengany i la desinformació, hem de tornar una vegada i una altra la mirada cap a la realitat que volem interpretar», és a dir: hem d’aplicar el principi de verificació fins a les últimes conseqüències. I conèixer les diverses interpretacions per contrastar-les i, fins i tot, incorporar-les. En altres paraules, hem de filar molt prim a l’hora de posar noms. I la pregunta què ens fem avui és si, quan observem el Govern de Meloni, podem parlar de neofeixisme.

Per definir el feixisme des de la perspectiva contemporània, el millor camí, insistim, està en Umberto Eco. El 24 d’abril del 1995, l’escriptor va pronunciar un important discurs a la Universitat de Columbia, Nova York. Allí va establir una sèrie de característiques del que ell anomenava Ur-Feixisme, com a sinònim del feixisme etern, genuí, original, però que continua present. Posava l’accent en aquests quatre factors:

1. «L’esperit crític opera distincions i distingir és senyal de modernitat. A la cultura moderna, la comunitat científica entén el desacord com a instrument de progrés dels coneixements. Per a l’Ur-Feixisme, el desacord és traïció».

2. «La primera crida d’un moviment feixista, o prematurament feixista, és contra els intrusos. L’Ur-Feixisme és, doncs, racista per definició».

3. «L’Ur-Feixisme sorgeix de la frustració individual o social. Això explica per què una de les característiques típiques dels feixismes històrics ha estat la crida a les classes mitjanes frustrades, neguitoses, per alguna crisi econòmica o humiliació política, espantades per la pressió dels grups socials subalterns. El neofeixisme trobarà el seu públic en aquesta nova majoria».

4. «L’Ur-Feixisme diu als ciutadans que el seu únic privilegi és el més genèric de tots: haver nascut al mateix país. (...) I els únics que poden oferir una identitat a la nació són els seus enemics. D’aquesta manera, a l’arrel de la psicologia Ur-Feixista hi ha l’obsessió pel complot, possiblement internacional. Els seguidors s’han de sentir assetjats. La manera més fàcil per fer que surti un complot és apel·lar a la xenofòbia».

Umberto Eco va concloure el seu discurs a la Universitat de Columbia alertant que «en el nostre futur es perfila un populisme qualitatiu a la televisió o a Internet, en què la resposta emotiva d’un grup seleccionat de ciutadans pot ser presentada o acceptada com la ‘veu del poble’». La televisió privada a Itàlia, recordem-ho, està dominada per Silvio Berlusconi, soci del nou Govern,

L’Ur-Feixisme –alertava– «pot tornar encara amb les aparences més innocents. El nostre deure és desemmascarar-lo i apuntar amb l’índex sobre cadascuna de les formes noves, cada dia, a cada part del món». Vint-i-set anys després d’aquell discurs, el neofeixisme ha arribat al poder a Itàlia? Per respondre «hem d’evitar l’autoengany i la desinformació» i mantenir en la memòria les paraules d’Umberto Eco a la Universitat de Columbia. Allí està escrit molt del que ens passa. A Itàlia i aquí.