Opinión

Creado:

Actualizado:

És un tòpic que probablement aviat deixarà de ser-ho: hem entrat en el període vacacional per excel·lència, el que els italians en diuen el ferragosto, per extensió de la festa del 15 d’agost. Fins fa uns anys aquesta era l’època preferida per fer les vacances d’estiu. Quan les grans ciutats es buidaven pràcticament del tot, cosa que ja no passa, i les platges s’omplien de persones que intentaven passar uns dies de descans i d’alleujament de la calor amb banys de mar o de piscina, ara certament, s’omplen molt més, de turistes en gran part.

A això ja li estem donant la volta perquè ni necessàriament és l’època més calorosa de l’any, de moment aquest any hem passat molta més calor al juliol, ni les feines i els horaris laborals són el que eren. Les ciutats ja no es buiden com ho feien quan amb prou feines es veia gent pel carrer i els comerços tancaven pràcticament tots. Les ciutats es convertien en el que en català en diem un ‘mas robat’, on als que els agradava aquesta solitud i tranquil·litat evitaven agafar les vacances per a passejar pels carrers de les seves ciutats sense que ningú els digui pràcticament res.

L’aposta per les grans superfícies ha acabat amb bona part del comerç de proximitat

Amb el teletreball i els horaris canviants del comerç per exemple que obre cada dia de la setmana, o els serveis de tota mena, menjar a domicili, centres veterinaris oberts set dies a la setmana o tota mena de necessitats pels milers de turistes que ens visiten: transport, restauració o esbarjo, les nostres ciutats no baixen del tot la persiana durant el mes d’agost. L’aposta per les grans superfícies ha acabat amb bona part del comerç de proximitat, que era el que feia vacances a l’agost i encara les fa en bona part el poc que queda. O no perquè no poden competir amb els grans i no es poden permetre tancar per vacances. Sense anar més lluny la restauració dels petits bars de barri a Barcelona està en mans de xinesos i aquests majoritàriament no tanquen encara que darrerament sembla que alguns es van adaptant als costums locals i sí que ho fan.

Una altra qüestió que impedeix a molts sortir de casa seva per vacances és justament l’habitatge, o millor dit el preu de l’habitatge, és a dir, o paguen pis o paguen vacances, ras i curt. Encara que aquesta situació ha dut al fet que molts optin que si no es pot estalviar per comprar un pis almenys fer el turista i així totes les zones ‘visitables’ d’Europa estan farcides fins a la ‘bandera’ aquests mesos estiuencs. Fa uns dies corria per la xarxa la cua per arribar al Mont Saint-Michel a França, era espectacular! En el cas de Barcelona tenim l’agreujant que pràcticament no queda sol per construir habitatge nou. Pràcticament acabada la urbanització i construcció més important dels darrers anys, a la Marina del Prat Vermell, entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, a la ciutat ja no queda cap gran extensió per construir. Potser la Sagrera podria ser el darrer d’aquests nous barris si és que algun dia es converteix allò en alguna cosa més que una esplanada.

Les ciutats ja no es buiden com ho feien quan amb prou feines es veia gent pel carrer

Els municipis enganxats a la ciutat, Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despí, Badalona, o Sant Adrià del Besòs és per on està creixent o creixerà la nova construcció. A la zona de Finestrelles d’Esplugues o als barris de segona línia de mar de Badalona amb una gran quantitat de construccions industrials ja s’hi està construint a marxes forçades. Els preus són molts alts, com a tota l’àrea de Barcelona, gran deficitària d’habitatges. O sigui que la demanda supera amb escreix l’oferta, sobretot de preus assequibles i molts els compren inversors estrangers. Sense anar més lluny una britànica es vantava fa pocs dies a The Telegraph de fer-se una pensió de jubilació comprant pisos a Espanya «Tinc 26 anys i no necessito una pensió. Les meves propietats a Espanya la pagaran» i assegurava que la seva intenció és llogar-los com a pisos turístics a Airbnb. Fantàstic no? Mentrestant aquí tothom patint per poder pagar un lloc on viure. Potser s’hauria d’impedir que coses com aquesta poguessin passar. No sé al Canadà ho han fet, els estrangers no poden comprar una propietat així com així. Aquí, on tenim un problema tan greu, ens ho hauríem de pensar una mica.

tracking