La llengua de Gaudí i la crisi de la cultura reusenca

Al començar a treballar a Ràdio Reus vaig descobrir que un cop a l’any apareixien personatges de Barcelona als que calia entrevistar; recordo en particular un gran professional de qui ara en diuen comunicació corporativa, que representava el Banc d’Ulls i un altre que tampoc fallava mai, i que venia de part de la Junta d’obres de la Sagrada Família, entitat que als anys vuitanta estava a càrrec de la seva reconstrucció i que organitzava un gran recapte anual per pagar les obres. Però de sobte un dia aquest darrer va deixar de venir sense donar explicacions; les raons les vaig saber uns anys més tard quan vaig anar a treballar al cap i casal: havia començat l’explotació turística del Temple, primer a base de turistes japonesos i més tard aprofitant l’impacte olímpic, de gent d’arreu; per tant, els ingressos de les entrades van substituir els recaptes i des d’aleshores permeten pagar amb escreix les obres.

Cap a les acaballes del segle passat, a Ràdio Barcelona teníem convidats, sobretot forans, que ens demanaven informació i facilitats per a poder anar a veure la Sagrada Família; la majoria dels que em coneixien afegien a la petició: «He’s from your town, isn’t he?» és a dir: Gaudí és del teu poble, no és cert? Jo era dels que deien que sí, tot i que, dissortadament, havia d’evitar explicar-los que no hi havia cap obra. L’única vegada que va intentar fer-hi una cosa, fou quan li demanaren de fer el projecte de la façana del Santuari de Misericòrdia; els va dibuixar una proposta que als missaires de l’època els va semblar massa innovadora i impròpia d’una església. Si visquessin avui s’estirarien els pèls del cap.

Enguany se celebra el centenari del seu naixement i la cosa a la capital del Baix Camp pinta malament; avui en dia no s’ha fet públic encara el programa i a més, l’acte inaugural de fa unes setmanes va resultar ser un fiasco; alguns han criticat que donava una imatge de Gaudí esbiaixada, ja que el feien parlar en castellà i, d’altres, simplement que era un espectacle de molt poca qualitat.

Davant l’allau de crítiques l’Ajuntament va córrer a dir que a ells no havien pagat res, que solament n’havien fet difusió i deixat el Pavelló i que, per tant, la responsabilitat era de la Federación Española de Patinaje. Una fugida d’estudi amb tota regla, perquè a més aquesta no és la qüestió, tot i que es podria explicar pel fet que hi ha una tendència que en la cosa pública només imperi la lògica econòmica en les decisions dels que governen, una praxi establerta per la burocràcia normativa i administrativista gestionada pels alts funcionaris. Aquesta manera d’entendre les coses fa que s’oblidin de vincular les coses que fan els governants en un marc més ampli, com seria en aquest cas el de la política cultural.

I d’això és queixa la criatura. Si hi hagués un marc ben definit, l’espectacle del Trencadís no s’hauria fet a Reus per molt que fos gratis, sobretot sense que s’hagués pogut valorar si encaixava en el que es pensava fer pel centenari de Gaudí. Però el problema encara és molt més profund i afecta la situació de la cultura reusenca que fa més necessari que mai la realització d’un balanç sobre el seu estat; es podria començar per exemple, valorant si aquesta ciutat pot mantenir en condicions les institucions culturals pròpies de què disposa i ajudar també les privades, tenint en compte que es disposa d’un pressupost ridícul com el que tot just acaba d’aprovar, en el que la part més important es gasta en pólvora i en finançar seguicis festius interminables.

En la transició i durant molts anys Reus era reconeguda arreu com una ciutat amb gran força cultural; avui les entitats que fan cultura estan al límit i el mateix Ajuntament manté com pot els dos teatres que ell gestiona (i un altre que està arribant), a força de fer les paus pressupostàries cada cop amb menys teatre i omplint programació amb actuacions musicals tipus ‘tribut’ i monologuistes de sala de festa.

En conclusió, a banda del despropòsit que suposa fer parlar Gaudí en castellà, Trencadís és un paradigma de l’estat d’una ciutat que té un gran prestigi cultural que va perdent a poc a poc.