Tot just avui, 27 de gener, fa cent anys exactes que els diaris informaven de les inspeccions que es farien en bars, tavernes, cafès, associacions i altres locals públics amb la finalitat de fer plegar, a partir de la una de la matinada, els jocs de cartes que en aquell moment estiguessin en plena efervescència. Tot i que una comissió de propietaris ‘cafeters’ havien visitat el governador civil per tal que allargués l’horari dels jugadors de cartes fins a les tres, almenys dissabtes i diumenges, la cosa no va prosperar.
No fa pas gaires anys, encara molts bars de casa nostra eren refugi de jugadors empedreïts de la manilla o altres jocs furients que veien sortir el sol. I això que en moltes cases ja hi havia televisors, al voltant dels quals s’hi reunia la família, fessin el que fessin, en una mena de nou altar hipnòtic que avui dia es diu que està en crisi perquè la gent jove mira altres ximpleries en els seus mòbils o altres aparells diabòlics i absorbents fins a la dissipació total de l’enteniment.
No fa pas gaires anys, encara molts bars de casa nostra eren refugi de jugadors
També és curiós que tot just ahir, fes cent anys exactes de la primera demostració pública d’imatges de televisió en retransmissió real, feta per l’enginyer escocès John Logie Baird per als membres de la Royal Institution de Londres. Tot i que l’octubre de l’any anterior ja va aconseguir al seu laboratori la primera retransmissió d’imatges, no va ser fins ara fa cent anys, que es va poder veure l’invent. La cosa encara era prou borrosa i van haver d’esperar fins al mes de març de l’any següent, un cop perfeccionada la tècnica, quan es va fer la primera retransmissió en condicions en un grans magatzems de la mateixa capital. Suposo que les cadenes televisives no en diran res fins a l’any que ve, quan es considera més oficial la posada en marxa de l’invent.
Per tant, encara que no se’n recordi ningú, l’escocès Baird fou el veritable pare de la televisió, actualment un membre més de la família, amb un excés de dispositius electrònics i qui sap si amb una càmera que ens espia.
Trobo que tampoc no es diu gran cosa del centenari de la gesta del ‘Plus Ultra’, un hidroavió de l’aeronàutica militar espanyola que va realitzar, per primera vegada a la història, un vol entre Europa i Amèrica. Es va enlairar per primer cop el 22 de gener de 1926 davant La Rábida, a Palos de la Frontera (Huelva) i després de diverses etapes arribava a Pernambuco el 31 de gener fins que al 4 de febrer va fer una entrada triomfal a Rio de Janeiro. La notícia va fer la volta al món i tots els diaris en feien el seguiment.
Encara que no se’n recordi ningú, l’escocès Baird fou el veritable pare de la televisió
Entre els quatre tripulants de l’hidroavió hi havia el comandant Ramón Franco, germà del futur dictador espanyol, Francisco Franco. Els dos germans eren la nit i el dia. En Ramon, doner, francmaçó... va acabar sent diputat d’ERC al Congrés de Madrid durant la Segona República Espanyola. Malgrat tot, al començament de la guerra civil va abraçar el bàndol de son germà i s’hi va unir, tot i que va morir misteriosament el 1938 quan, sortint de Pollença, anava amb un hidroavió a bombardejar Barcelona, ciutat que l’havia triat diputat per ERC. Coses que passaven, i certament, encara passen.
Però, de tots els centenaris, ningú no farà esment del de la publicació a mitjans de gener de 1926 de la novel·la Els tres al·lucinats de Joan Puig i Ferrater, una narració escrita en 37 dies, en la qual, després d’abandonar el teatre, l’escriptor de La Selva del Camp ja demostra el seu gran talent com a novel·lista. Al cap de dos mesos, publicaria Servitud, memòries d’un periodista, en la qual retrata, amb els noms canviats, un conegut diari que encara no li ha perdonat la crítica i un seguit de persones servils que encara avui corren en el món del periodisme. «La nostra gent no perdona un excés de dignitat». I afegeix, un personatge de la segona novel·la parlant sobre la professió: «...no solament es perd l’estil, sinó el vigor, el tremp de l’ànima i el cervell i tot. [el periodisme és] El desastre, la bancarrota d’un home». Enteneu com, de tots els centenaris, aquest és del que menys se’n parlarà?
Lo más leído
Lo último