Regularitzar per solidaritat

La regularització de mig milió d’immigrants està provocant fortes crítiques dels partits de dreta i d’ultradreta. Una crítica que forma part del discurs de Vox, però que sona menys autèntic per part del PP pel fet que els seus governs també en van fer de regulacions o sigui que no és exagerat pensar que ho fan per frenar la pèrdua de vots que pateixen cap al partit de Santiago Abascal.

No sembla que el votant s’estimi més votar una còpia abans que qui des dels seus inicis ha defensat els mateixos posicionaments en aquest tema.

De moment no els està funcionant, com ho demostren eleccions recents a Extremadura o properes com pot passar a Aragó d’aquí a pocs dies. Fins ara, l’única que se n’ha sortit electoralment fent un discurs que ben bé podria ser el de Vox és Isabel Díaz Ayuso, i per això hi ha veus al PP que la volen col·locar de substituta de Núñez Feijóo. És, però, una operació que no té garanties evidents de triomfar perquè fora de Madrid no veuen de la mateixa manera a Ayuso; fins el punt que consideren que és la comunitat madrilenya la que xucla habitants i provoca el buidatge de les Castelles. Per tant, no està clar que sigui una bona candidata fora de la capital. Total que l’oposició ja tindria una part de la campanya electoral enllestida. Entre això i l’’èxit’ de Trump amb la seva política de deportacions massives.

La regularització d’immigrants fa que totes aquestes persones aflorin per a l’administració

La regularització d’immigrants fa que totes aquestes persones que ja són entre nosaltres aflorin per a l’administració pública, és a dir, que paguin impostos i estiguin obligats a complir les mateixes lleis que tots. Que puguin ser contractats per les empreses i, per tant, es pugui reduir l’economia submergida. Vaja, que contribueixin a la sanitat i l’educació pública de la qual ja s’estaven beneficiant.

També podran tenir accés als ajuts socials de tota mena, d’habitatge, bo social, per famílies nombroses i un llarg etcètera. Aquest aspecte és per on la ultradreta aconsegueix convèncer a més gruix de població, especialment a joves que fins fa res segurament se situarien més a prop de formacions a l’esquerra del PSOE. Perquè han aconseguit que cali el discurs que la immigració els està deixant sense feina o està mantenint els sous baixos. Això no és cert, però sí que ho és que hi ha una part de frau i que sens dubte que s’hauria de perseguir per motius evidents i perquè aquest frau està enviant vots cap a posicions populistes d’extrema dreta.

Una part del votant català està comprant el discurs antiimmigració de perfil identitari. És un discurs islamòfob basant en la por al futur, a un futur on els descendents dels catalans es veurien obligats a dur mocadors al cap i a abraçar la fe islàmica. La por en política sempre funciona, però no és gens esperançadora ni augura res que se sustenti en una autoestima o confiança en les pròpies capacitats de cara al futur. Fa ben poc un jove em va dir una frase ben il·lustrativa d’aquest fet, «Més d’una vegada he vist una dona amb burca a l’estació de Sants i jo no vull que les meves netes o besnetes es vegin obligades a dur-lo…».

Una part del votant català està comprant el discurs antiimmigració de perfil identitari

Des del punt de vista humà per descomptat que tenir vivint entre nosaltres a ciutadans de segona no diu res de bo del nostre concepte de solidaritat perquè ningú marxa del seu país perquè vol sinó que es fa per necessitat econòmica o per persecució política. També haurem de veure que passa amb la crisi climàtica i si de cara a un futur no tan llunyà no incrementa la immigració cap a Europa de forma exponencial. A banda que els que més critiquen són els que defensen a peu i a cavall una cultura europea d’arrel cristiana que ben poc s’adiu amb aquest rebuig aferrissat al diferent.

Les polítiques d’immigració haurien de tenir abast europeu, de la UE, però això, ara per ara, sembla un objectiu força inabastable, tenint en compte les diferències existents entre els 27 països. Haurien d’establir un sistema de contractació en origen en el qual hi haurien de participar governs i empreses per a fer-los més efectiu.

És clar que per fer polítiques conjuntes cal pactar i posar-se d’acord i això encara sembla més difícil, sobretot a Espanya on la política de pacte és pràcticament inexistent.