De la mateixa manera que hi ha títols potents de pel·lícules que provoquen unes expectatives que no sempre se satisfan després en el desenvolupament del film, quan vaig llegir aquesta setmana a El Mundo el titular ‘Un hombre ha sido hospitalizado en Toulouse por tener en el recto un artefacto explosivo de la I Guerra Mundial’, sabia que seria molt difícil que el contingut de l’article estigués a l’alçada de l’interès que despertava aquest encapçalament.
En part, la predisposició a la decepció en la lectura de notícies cridaneres és culpa del maleït clickbait, aquest hàbit periodístic nefast que hauria d’estar tipificat com a delicte en el codi penal. T’emociones pensant en el suc que evoca el titular i, quan et poses a llegir el text, no trobes res per exprimir perquè no hi ha substància, només mencions intranscendents o, encara pitjor, un rebregament pervers dels fets per intentar que una castanya pansida s’acabi semblant a un ou apetitós.
Falten respostes a interrogants que desafien la corvatura de les celles
Aquest no és del tot el cas de la notícia sobre l’home amb un obús incrustat al recte perquè, si bé manquen més detalls que aclareixin el què, el com i, sobretot, el perquè, la veritat és que hi aspectes rellevants del relat que no defrauden ni al lector curiós àvid de coneixement ni tampoc al morbós que busca xafareig. Així és quan s’explica que els metges van comprovar, per sorpresa, que el que tenia allotjat aquell jove que va acudir a urgències amb molèsties rectals era un projectil d’uns vint centímetres de llarg i uns tres de diàmetre, i això va obligar a acordonar la zona i demanar la presència d’una unitat de desactivació d’explosius.
S’agraeixen aquests apunts argumentals, però, tot i així, es troben a faltar moltes respostes a interrogants que desafien la curvatura de les celles, per exemple, com diantres va fer cap l’artefacte dins del recte. És que el paio estava visitant un museu militar i, sense voler, es va seure a sobre de l’obús? O estava a les golfes buscant un medicament per al restrenyiment en el baül del besavi i va confondre l’arma amb un supositori?
És que el paio estava visitant un museu militar i, sense voler, es va seure a sobre de l’obús?
Ara, el que sembla el moment més Seguridadsosiá d’El Jueves és quan els metges se n’adonen que l’extracció d’una bomba, per molt que estigui dins d’un cos humà, no és exactament la seva responsabilitat i criden a les autoritats competents. Me’ls imagino amb unes cares a mig camí entre el pavor i la rialla, preguntant-se uns als altres «a qui truquem?» i un d’ells responent irònicament que aquella situació requeriria un «analista». No era una decisió fàcil: els policies dirien allò de «circulin, no hi ha res a veure aquí» però no resoldrien el problema; els bombers, amb la presència dels seus cossos musculosos, contribuirien a rebaixar la tensió de les atordides infermeres, però ja se sap com són d’assenyades les idees dels bombers; i els experts en armament de la Primera Guerra Mundial estarien més pendents de preservar la integritat de la granada que de salvar al pacient que la va conservar protegint-la amb el seu propi cos.
Tot plegat, una escena digna de Los locos del bisturí amb l’equip mèdic veient que desallotgen a tothom menys a ells i el pacient estirat al llit amb el cul em pompa a la vista de metges, policies, artificiers, bombers i ves a saber si un tècnic de la Citè de l’espace expert en el desmantellament de coets. Només faltaria que aparegués per allí un col·leccionista de material bèl·lic i soltés la frase: «No sé, Rick, sembla fals».
El més fort d’aquesta història és que l’extravagant pràctica d’utilitzar l’anus com a cartutxera no és nova. El País, fent gala de la seva reputació en matèria de periodisme d’investigació, aporta a la notícia l’antecedent d’un home de Toló de 88 anys que es va presentar a l’hospital l’any 2022 amb un artefacte similar encastat al recte, també de la Gran Guerra. Deu ser cosa de francesos, que sempre han sigut molt extravagants. Al cap i a la fi, potser no és casual que en el país en el qual es va rodar la pel·lícula L’últim tango a París es consumeixin mig milió de tones anuals de mantega.
Lo más leído
