La força
de Núria Pié

L’art pertorba, la ciència assegura. Aquesta afirmació de George Braque podria ser perfectament la banda sonora o el resum del primer moment en què em vaig enfrontar a la ceràmica creativa de Núria Pié (Tarragona, 1948) fa més de trenta anys.

Eren unes peces salvatges, ferotges, poderoses, amb una capacitat visceral per esgarrapar l’ànima, mostrant una estranya i captivadora barreja de tècnica depurada i de grafia primitiva, com si en realitat passat llunyà i present rabiós es convertissin en una única opció, en un sol camí carregat de sorpreses, d’impactes, d’essències pures i mites recuperats.

Seguint l’afirmació de Braque era una sòlida i fascinant barreja d’aquesta ciència que assegura i de l’art que pertorba. La base de cada creació de la Núria era un sòlid bagatge tècnic, la capacitat per barrejar, com una química o una alquimista, qui sap, pigments, terres argiles i aconseguir una base impecable, precisa, feta de fórmules documentades i, per tant, de la possibilitat de repetir-ho sense errades i també del buf artístic, de l’esperit de creadora que dotava a cada peça d’un cor i d’un magnetisme absolutament aclaparadors.

Han passat els anys però la força de la Núria segueix intacta en tots els sentits. Tinc la grandiosa sort de tenir una d’aquelles peces ètniques, potents i vibrants. La contemplo sovint i, cada vegada que ho faig, torno a sentir aquell formigueig inèdit, aquella sensació de trobar-me davant de la concreció pràctica d’una ànima lliure, creativa i magnètica.

La Núria ha seguit treballant i ha diversificat el seu dia a dia en diferents branques, una d’elles la comercial que, segons les seves pròpies paraules és allò que fa un professional que s’encarrega de vendre un producte. Al seu catàleg hi trobem bols, cendrers, uns tassons, els yunomi, especials per poder beure te i una gamma de peces que, tot i aquesta voluntat comercial, no amaguen en cap moment la tècnica i la creativitat de la seva autora que no fa altra cosa que posar els seus coneixements i les seves habilitats al servei d’una idea de bellesa concreta i personal que es posa de manifest en cada cosa que fa, sigui amb finalitats pràctiques, decoratives o purament artístiques.

La Núria s’inspira en la seva pròpia vida, en el treball diari, en la disciplina que exigeix el torn i, sobretot, en aquesta simbiosi perfecta entre art i treball manual que la ceràmica ofereix a la gent que la practica amb rigor i passió, tal com és el seu cas.

Si coneixeu, encara que sigui de manera superficial, el món de la ceràmica, sabreu que el torn és una tècnica precisa i exigent que demana predisposició, actitud, habilitat, força i temps i que la Núria domina a la perfecció. Li agrada treballar les peces grans sense deformar-les, sense alterar l’essència del gir, la precisió del moment i il·luminar-les amb decoracions i efectes que, al llarg dels anys han anat canviant, sempre com un reflex exterior del seu interior i de la seva pròpia evolució vital i personal.

De fet, en un moment concret de reflexió, de valoració de tot el que havia fet i de tot el que encara podia fer, va posar a la balança les satisfaccions i les angoixes que li provocava el dia a dia de la seva feina i va decidir no fer més exposicions individuals de la seva obra, renunciar a la tensió i al desgast emocional d’aquelles mostres públiques i optar per la felicitat de continuar creant, investigant i formant noves generacions de ceramistes sense la pressió que implica el públic. I sí, és cert que podem veure els seus treballs a internet però, personalment, no renuncio al plaer immens que suposa contemplar la seva peça, tocar-la, fer-la una mica meva i pensar que l’art en majúscules encara es pot acaronar, encara pot proporcionar calma i obrir horitzons, que la Núria Pié manté intacta aquesta capacitat de pertorbar, de trasbalsar de fer vibrar els punts amagats del cor més enllà del temps i de l’espai.

Gràcies, Núria!