La societat espatllada o: de com l’incivisme és el pa nostre de cada dia

Lluny de fer cap crítica política, car el que explicaré és un fenomen que ens ha anat arribant subtilment des de fa un bon grapat d’anys, m’he proposat de fer-vos una descripció de tot allò que es pot contemplar actualment a la Ciutat Comtal.

És cert que Ciceró ja deplorava la depravació i la corrupció de l’època a la Roma que li tocà viure amb el famós llatinisme: O Tempora! O mores!, que a mi m’agrada traduir com «Quins temps! Quins costums!»

La qual cosa ens porta a la conclusió que o bé no ha canviat res, o bé la decadència social és una mena d’etern retorn que hem de patir els éssers humans sense possibilitat d’escapatòria.

Mai com fins ara a la història de la humanitat, la possibilitat d’esdevenir una persona cultivada (independentment de l’estatus social) no havia estat quelcom tan fàcil.

La tecnologia que arriba a pràcticament tot el món ens ha ofert la possibilitat d’esdevenir persones més cultes, més preparades, amb una alta capacitat per a entendre els altres, per a la comprensió de l’entorn i d’un mateix, persones amb bona retòrica, capaces de respectar-se mútuament, amb coratge per enfrontar-se a tota mena d’entrebancs vitals...

Descriuré el que he vist i que em du a pensar que vivim un cicle de declivi i degeneració que sol tenir, per experiència, un final amarg.

Observo tot de persones, de totes les edats que, abocats a un nihilisme egoista, van pel carrer enrabiades per qualsevol causa. Miren el mòbil com si, amb desfici, haguessin de trobar alguna cosa més interessant que la realitat que els envolta.

Persones que s’abandonen a la beguda i a les drogues a qualsevol hora del dia o la nit, sentint-se invulnerables, mentre van d’un bar a un altre, cridant pels carrers nocturns, rebentant contenidors, esbocinant senyals de trànsit, malmeten portes, cotxes, motos o tot allò que troben en el seu pas, en una espècie d’agitació o fúria indefinible que no té aturador.

De dijous a divendres, riuades de pixats i, fins i tot, defecacions humanes, són trobades l’endemà per diversos carrers de la ciutat, independentment del barri on visquis.

No cal parlar de la delinqüència desfermada a Barcelona que, com en altres parts de Catalunya, sembla anar desbocada i, malgrat les detencions, els lladregots surten impunes com si les lleis i els seus administradors consideressin que el ciutadà normal que treballa o el que ha tingut sort i és corredor de Fórmula 1, haguessin de pagar un preu afegit als ja desmesurats impostos, pel sol fet d’existir.

Per cert, el recent i esperpèntic robatori a Sebastian Vettel pels carrers de la capital és solament la punta de l’iceberg d’allò que passa cada dos per tres arreu dels nostres carrers. I la policia, impotent, ha de dir que posin una reclamació a comissaria d’aquí a tres dies, perquè ho tenen tot ple de gent fent cua per a denunciar robatoris i agressions.

El súmmum ja no són només les pintades de suposats «artistes urbans» als vagons dels trens. Ara, ja trobem els seus gargots infames embrutant parets de monuments històrics. Pura degradació humana que, tanmateix, convé fer veure que no passa.

Alguns diran que exagero. D’altres em tractaran de catastrofista. Però, tant si com no, arreu on miri, només veig una gran manca de la cultura de l’esperit i, en conseqüència, una manca d’aliment de la pròpia humanitat. I encara no sé si res d’això es podrà revertir.

POST SCRIPTUM: M’assabento que tanca la llibreria La Capona. Com a lector i comprador d’aquesta referència de la meva joventut literària, molt abans que canviessin d’ubicació i de nom, em dol profundament la seva desaparició. Encara puc diferenciar a casa els llibres que hi he comprat (pocs, malauradament aquests darrers temps). Personalment, us trobaré molt a faltar. Professionals del llibre, com pocs n’hi ha hagut a Tarragona. Sempre és una catàstrofe el tancament d’una llibreria. I amb el panorama que he explicat més amunt, és un senyal més del deteriorament col·lectiu al qual sembla que com a societat ens aboquem fatalment.