«I jo els odio a tots!», cridàvem a l’uníson. Era el tros que sonava amb més força. El vers amb més decibels de la cançó, on els Inadaptats –i de retruc, els qui els seguíem en cos i consciència– hi concentraven la dosi més alta d’odi en forma de cançó. Era una declaració de principis: l’odi de classe. I és precisament el punt just on es creuen aquest odi i la curiositat el que m’ha portat aquest estiu a llegir-me Gent d’ordre, l’últim llibre del periodista Cristian Segura.
Bàsicament perquè aquell «tots» del vers d’Inadaptats es refereix especialment a ells, a aquesta gent que el Cristian anomena la gent d’ordre. Ordre, com a eufemisme de rics del cagar, d’aristòcrates, de pijos, o de burgesos. L’Upper Diagonal barceloní. Les 400 famílies que el Franquisme va cuidar i propiciar les condicions per fer grans negocis i convertir-se, encara avui en dia, en l’establishment del nostre país. En allò que en diuen les elits. La tropa del Real Club de Polo, de l’hivern a la Cerdanya, l’estiu a l’Empordà, La Vanguardia sota el braç i la minyona (si pot ser, filipina) passejant el gos en uniforme de servei. Ah, i és clar, tot això sempre en castellà.
No us en faré espòiler, perquè us en recomano la lectura. Només un apunt: el que explica el llibre, de fet, és un suposat declivi i caiguda d’aquesta confraria de l’ordre. L’enfonsament d’aquesta casta com a esfera d’influència social. És la tesi que defesa el Cristian Segura
–que gaudeix d’una posició de privilegi per explicar-ho perquè, al cap i a la fi, no deixa de ser un d’ells–, posant fins i tot una data concreta al toc de gràcia d’aquest enfonsament: el Procés i els fets de l’octubre del 2017. El moment en què gran part d’aquest col·lectiu de guardians de l’ordre es van emborratxar de passió, es van enfundar la gorra del Che Guevara i van creuar la Diagonal com si fos Sierra Maestra per unir-se a un moviment polític que arrasava al seu pas. L’independentisme era un projecte il·lusionador, convincent i, sobretot, que semblava guanyador. Tant que va que molta part d’aquest establishment traís els seus principis més bàsics i se sumés a fer la revolució.
Fer la revolució al segle XXI
Era la pregunta del moment. Com s’ho podia fer l’independentisme per forçar una ruptura política d’aquella envergadura a l’Europa del segle XXI? En aquell món nou, tan llunyà ja de l’escenari dels grans canvis del segle XX. És obvi que la qüestió ha quedat pendent de respondre. Mentrestant, una altra es va obrint pas de manera urgent: com pot evitar l’independentisme la seva autodestrucció en aquesta Catalunya del segle XXI?
I és que, a hores d’ara, aquell projecte guanyador que va aconseguir fer pujar al seu vaixell fins i tot els guardians de les essències de l’ordre, s’ha convertit en una paròdia que ha oblidat tot el que el va portar a aconseguir una hegemonia. Fins i tot allò tan ‘tarradellià’ que en política es pot fer de tot menys el ridícul.
I aquí estem. De ridícul en ridícul i de batalleta en batalleta. A cada bugada perdent-hi un llençol de credibilitat. Al carro, ja no hi vol pujar ningú. I oblidats els carrers, ara tot passa a la xarxa, on res serveix de res i l’únic que hi ha en disputa és el relat partidista. Caïnisme del segle XXI: del cas Borràs / Dalmases, a l’insult a la diputada Najat Driouech, passant per la guerra mundial entre partidaris i detractors de Lluís Llach, i l’enèsima carallotada a la piscina de la Rahola. Això, només des de principi d’agost.
Queda l’esperança que potser ara, aquesta vegada sí, ja s’ha tocat fons. Però tocar fons és com menjar postres, córrer una marató o sortir de copes: quan penses que ja has arribat al límit, sempre pots una miqueta més.
Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
