Laura Borràs o quan penses que no poden decebre més...

5 d’agost de 1954. Una data important, que vull reivindicar. Què va passar aquell dia? Doncs que alguns diputats supervivents del darrer parlament democràtic de Catalunya elegien a Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. A on? A l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. Per què allà? Perquè Mèxic era dels pocs països que no havia reconegut la dictadura franquista i que, per tant, mantenia la legació de la República espanyola. Democràcia, Constitució, respecte a la legalitat. Tot això, des de 2012, l’independentisme ho ha convertit en «feixisme» però el catalanisme social de tota la vida sempre ho havia defensat i reivindicat. Sí, sí, sempre.

I allà estaven el president Tarradellas i els pocs diputats del Parlament que van poder assistir, defensant la vigència de l’Estatut de Catalunya i de la Constitució democràtica per tot Espanya. Encarnant la dignitat de les institucions d’autogovern de Catalunya i la unitat cívica del nostre poble, en un acte simbòlic però ple de càrrega política. La autoritas, de la que parlaven els romans.

Pensava en això quan escoltava, com a diputada del PSC per Tarragona, el discurs de la senyora Borràs com a nova presidenta del Parlament. Decebedor és poc. Obviant que la seva primera responsabilitat és defensar la pluralitat de la cambra que ha de presidir la senyora Borràs es va limitar a exhibir un discurs de part, de l’independentisme de línia dura, per acabar proclamant –davant l’estupefacció de propis i estranys– que no permetria «cap ingerència de la justícia al Parlament». Ni Donald Trump es va atrevir a tant! Aquí tenim a un Parlament d’un territori membre de la Unió Europea on la seva màxima representant afirma alegrement que està per damunt de la justícia, del bé i del mal, o que ella mateixa esdevé una mena d’òrgan judicial per decidir el que li vingui de gust sense atendre als requeriments judicials propis d’un Estat de dret. I tot això en nom de la «democràcia»...

Mentre escoltava aquestes coses pensava en un president del Parlament, Josep Irla –qui afirmava estar «vell, pobre i malalt»–, i a un president de la Generalitat, Josep Tarradellas, defensant en condicions extremes (ells sí perseguits pel feixisme i obligats a marxar a l’exili de debò) la dignitat de les nostres institucions d’autogovern que alguns han desprestigiat aquests darrers anys fins a extrems grotescos. I qui ho negui o tingui algun dubte que pensi en el lehendakari del Govern basc –per cert, nacionalista però des del «sentit de la realitat» com diu ell mateix– rebut a Brussel·les per responsables institucionals de la Unió Europea mentre fa deu anys que cap conseller del Govern català s’ha reunit amb un comissari europeu i aquí hem tingut a presidents com el senyor Quim Torra més interessats en escriure cartes al president de Kosovo (alguna ha estat contestada?) que en treballar políticament per millorar la vida diària dels catalans i catalanes.

Va acabant la seva lletania la senyora Borràs amb els aplaudiments dels diputats de Junts per Catalunya i d’ERC (quo vadis ERC?) augurant noves «confrontacions» amb les institucions de l’Estat, però, cansada de tanta irresponsabilitat, la meva memòria evoca la figura històrica del president Tarradellas proclamant el seu famós «Ciutadans de Catalunya!», des del balcó de la Generalitat just en tornar de l’exili. Ciutadans de Catalunya (no només els independentistes o els nacionalistes, no, ni tan sols va dir «catalans», va parlar de «ciutadans de Catalunya», és a dir, de tots i totes)... Pensava en la voluntat integradora que havia demostrat el president Tarradellas, reiterava que el pitjor que ens podria passar és perpetuar l’actual divisió del poble de Catalunya en dos blocs antagònics que ha provocat el procés i recordava el perquè Salvador Illa acabava de guanyar les eleccions. Però estic convençuda que, si li expliqués a la senyora Borràs, no entendria res de res.

Rosa Maria Ibarra: Diputada del PSC per Tarragona.