Lluís Permanyer i el mambo

Un senyoràs, una persona encantadora, un savi, un home elegant, elegantíssim, un bon amic i tot això sense fer escarafalls i amb una sornegueria llegendària, sempre amb un somriure a punt de caure de les puntes del seu bigoti de mosqueter. Lluís Permanyer és el cronista que ha tractat Barcelona com una persona viva de la que ell n’era el biògraf des de fa gairebé mig segle — que no és el mateix que cinquanta anys —. Mig segle és temps que queda, és el que dius de les catedrals. Cinquanta anys és temps que passa, és el que dius dels mortals. En Perma ja no pot passar. Ara ja és immortal: viu en els més 80 llibres que va firmar, la majoria sobre el Cap i Casal, que en els seus escrits no és un lloc o un escenari sinó un ens viu, bategant, que es fa i desfà en carrers, personatges, edificis, històries, llegendes. 

En Perma era un cronista al detall, no a l’engròs. Ha escrit centenars d’articles dedicats a les minúcies de la ciutat: un pany, una teulada, una porta, un fanal, una cantonada, una rajola, un porticó... les peces d’un trencaclosques que fan la imatge de la Barcelona dels dos últims segles. Peces amagades que ell va rescatar, les va redescobrir i ens hi va fer tornar. Una ciutat habitada per pròcers, prohoms i artistes, però també viva en figures i noms humils, comuns, perillosos: cupletistes, bastaixos, modistes, mestres, camàlics, porteres, dependents, pedrapiquers, lladres i canalles... 

L’últim cop que el vaig veure érem a la Llibreria Ona de Pau Claris: era la presentació de Cruyff, Carabén, Catalunya, el llibre del Ramon Piqué al que en Perma havia contribuït. Avui en Ramon, de qui sóc germà, ha comentat al xat de la família aquell moment i ha afegit: “Amb la Barcelona que ens estan deixant, sembla un senyal”. Ja ho veurem. La capital, com el Perma, té molta marxa. A mitjans de 1991 o 1992, en aquella redacció de La Vanguardia del carrer Pelai, la de la porta giratòria, havíem organitzat una sortida nocturna a no sé on. Ja prop de l’hora de tancar, en Lluís rondava les taules de la secció nostra, que era la seva, i una que sortia li va preguntar “Què vens, Perma?”. Ell va fer un pas de ball i va dir, mirant de gairell, un pinxo impostat, desafiant i seductor: “Maaaaaaaaaaammmmmmmbo!” Ara tot és mambo per tu, Lluís. T’ho has guanyat.