El que ens juguem a Ucraïna

Friedrich Merz, el canceller alemany, ha organitzat a Berlín una trobada d’alts representants dels Estats Units, d’Ucraïna i de la Unió Europea aviam si es posen d’acord en un pla de pau. L’origen de la cosa és la proposta de Donald Trump de la qual ja n’he parlat aquí. A mi em sembla que, ara mateix, a Ucraïna ens juguem la nostra civilització més que en altres llocs —Catalunya, per exemple— i m’inquieta, perqué una cosa afectarà l’altra. Faré algunes preguntes de risc, que es poden traslladar a altres territoris en conflicte. En quines condicions aconsegueix Ucraïna que cessin les hostilitats? Per quant de temps? Fins que Putin decideixi reactivar, ja sense gaires obstacles, les seves ambicions imperials, perqué el text no explicita cap garantia de seguretat concreta per a Kíiv. No hi ha clàusules fermes, ni mecanismes coercitius, ni compromisos militars verificables que impedeixin una nova agressió. Qui supervisa l’alto el foc? Exclosa l’OTAN, tot apunta a la UE, que es trobaria en la paradoxa d’incorporar un nou Estat amb la seva sobirania territorial fragmentada i amenaçada, una economia devastada i una inseguretat estructural permanent, mentre tropes russes romanen a la frontera. La UE, un projecte de pau i integració, quedaria atrapada en un conflicte que no ha provocat i que hauria de gestionar, pagar i contenir. Qui repara els danys? Trump vol que tant Rússia com la UE destinin 100.000 milions de dòlars a la reconstrucció d’Ucraïna, equiparant de fet les obligacions de l’agressor amb les que s’atribueixen unilateralment a la UE. En el cas rus, aquests fons provindrien en part dels seus actius congelats, és a dir, no d’un veritable esforç reparador sinó d’una redistribució forçada del que ja estava immobilitzat. Tot plegat beneficia principalment els EUA i a Rússia, per sobre dels interessos i de la sobirania efectiva d’Ucraïna. Com al Sàhara o la Franja de Gaza. O aquí.