Xavier García Albiol, alcalde de Badalona, diu que la regularització d’immigrants impulsada pel govern espanyol tindrà un impacte negatiu en l’ús social de la llengua catalana. Ho diu amb cara de preocupació institucional, com si acabés de descobrir Pompeia sota la plaça de la Vila. Hi ha preocupacions que arriben tard i malament, com els trens de Rodalies, o com la sobtada defensa de la llengua catalana de Xavier Limpiando Badalona García Albiol. Un matí et lleves i descobreixes que el polític que ha fet carrera a còpia d'assenyalar immigrants i equiparar-los als delinqüents, s’ha despertat angoixat pel futur de la llengua catalana. Ves per on. El problema, però, no és tant el què diu com tot el que mai no ha dit. Si la seva preocupació fos sincera, potser l’hauríem notada abans: en el seu capteniment personal, a l’Ajuntament de Badalona, o en una aposta clara perquè el català sigui llengua de cohesió i no part del decorat. O potser l’hauríem sentida quan els tribunals i la legislació han anat retallant l’ús del català a l’escola, a la vida i a l’administració. Però no: d’això, silenci. Cap crítica a les sentències, cap defensa activa del dret a viure plenament en català. Deu ser perquè, en el fons, ja li va bé així. El català com a problema, mai com a dret. Albiol posa el focus en homes pakistanesos que fan cua al consolat i que només parlen urdu, com si el problema fos la seva existència i no la manca de polítiques públiques d’acollida i d’aprenentatge lingüístic. És una pirueta clàssica: convertir la deixadesa institucional en culpa de l’altre. Fer de la víctima, el victimari. I aquí és on tot quadra. Perquè la seva no és una defensa del català, és una excusa. Una altra. S’agafa abans a un racista que a un mentider, i Albiol fa anys que juga amb les cartes marcades. Ara toca el català. Demà ja veurem quin altre espantall li convé.
Lo más leído
Lo último