Petards

És curiós com funciona la memòria. I com les nostres vivències transformen d’una manera misteriosa i absolutament personal cada fet que ens envolta. Com una mateixa situació pot ressonar d’una manera completament diversa en una altra persona. Com és inevitable veure el món a través de les ulleres que ens hem anat confeccionant al llarg dels anys. Crec fermament que hi ha valors i realitats universals i immutables, elements de la vida que superen qualsevol opinió o moda, però no és menys cert que les percepcions sobre el món que té cadascú són reals, cabdals i sagrades.

El passat 12 de setembre publicava en aquest mateix racó un article sobre els records flashbulb. Són aquells flaixos de memòria nítida i detallada que ens transporten a un moment donat de la nostra vida, normalment vinculats a grans fets històrics, traumes personals o moments d’alt impacte emocional. En parlava a tomb dels 24 anys dels atemptats de l’11-S i sobre com d’habitual és que tothom tingui un record clar de què feia, què vestia, amb qui estava o on era quan va rebre la notícia de la caiguda de les Torres Bessones.

Aquell mateix 12 de setembre al vespre, vaig viure el meu personal moment flashbulb mentre Tarragona celebrava l’inici de les festes de Santa Tecla, amb focs artificials i petards. Esclats de festa i diversió que, per a mi, van sonar ben diferents. Des de casa, sentint ben a prop els espetecs dels petards, vaig traslladar-me l’octubre del 2022 a Jerusalem. I vaig veure’m corrent amb la dona i el nen al búnquer, sentint sobre nostre les deflagracions dels coets de Hamàs. I vaig veure la fumera del projectil que gairebé ens toca. I vaig pensar que si jo, que vaig viure una ínfima part del que es viu a Gaza, vaig sentir un segon de pànic amb els inofensius focs artificials de Santa Tecla... Què no sentiran els nens, dones i homes de Gaza quan acabi la guerra? Com de ferida estarà la seva memòria?