Si està llegint aquestes línies, és possible que pensi: «I a mi, què coi m’importa el que pensi un pixapí de les Festes de Santa Tecla?». I fa bé. Santa Tecla és la festa grossa dels tarragonins; i els forans, per molt que visquem aquí i ens vulguem sentir una mica fills de la ciutat, no hi tenim gaire a dir. El cert, però, és que la directora d’aquesta santa casa, després de prendre’m el pèl amb ganes pel poc coneixement que tenia de Santa Tecla, m’ha convidat (o empès) a participar en les festes d’enguany i a escriure les meves reflexions al respecte.
Amb una mica de basarda, però amb el convenciment que tindran paciència amb mi, emprenc la tasca d’escriure alguns pensaments sobre la festa major de Tarragona. El primer: que són vostès uns malalts. I no ho dic en un sentit pejoratiu. Els tarragonins s’estimen Santa Tecla fins a límits insospitats per un capitalí com jo. Com els argentins s’estimen el futbol. O els italians la pasta. O els americans les armes. Amb devoció. Amb follia. Amb intransigència. Amb entrega. Amb passió.
L’arravatament que senten els veïns i veïnes d’aquesta ciutat per la seva festa major és un sentiment comprensible, només a esbossos, pels qui no ens hem criat en aquesta ciutat. I crec que és encara més difícil d’entendre per algú que, com jo, ha nascut i s’ha criat a Barcelona. Potser la gran ciutat ens fa una mica desarrelats. O potser la Mercè no té el mateix impacte en els barcelonins. O potser això només és el meu cas, i si hagués viscut més les festes de petit, ara viuria la Mercè i Santa Tecla d’altra manera... No ho sé.
El que sí que tinc clar és que Santa Tecla fa goig i és indubtablement fascinant. I que aquest arrapament, aquest ardor, aquest deliri tecler, m’atrau. I em fa enveja. I m’agrada que els meus fills ho visquin de ben petits. Sento que vull conèixer més la festa, viure-la més... I que, tot i que Santa Tecla dura prop de dues setmanes, es fa curt.
Lo más leído
Lo último