Observo amb sorpresa, estupefacció i, fins i tot, una certa inquietud el panorama polític actual. A casa nostra, la sensació és que estem en mans d’una colla de polítics sense escrúpols, més preocupats per l’assoliment del poder i l’enriquiment personal que pel bé comú. Les disputes internes semblen girar entorn de qui és el més corrupte, mentre la ciutadania assisteix, impotent, a l’erosió de la confiança institucional.
A escala internacional, el panorama no és més esperançador. A Ucraïna, una guerra iniciada per un líder rus autoritari i despòtic continua sense que entenguem del tot els motius profunds del conflicte. Als Estats Units, històricament considerats un referent democràtic, emergeix una figura narcisista i imprevisible que desafia les normes amb impunitat, mentre una part de la població li riu les gràcies.
I a Gaza, la tragèdia humana iniciada per Hamàs és prolongada pel govern israelià en una espiral de violència que sembla no tenir fi. Davant d’aquests fets, la conversa quotidiana es torna repetitiva: descrivim els horrors, lamentem la manca d’esperança i tanquem el debat amb una frase recurrent —!la política és cosa d’incompetents i gent sense valors!— i passem a una altra història.
Però aquesta actitud resignada és, en si mateixa, part del problema. La situació és preocupant, i l’única sortida viable passa per enfortir la política. Cal recuperar la idea clàssica, defensada ja pels grecs fa més de dos mil anys, que els millors d’entre nosaltres haurien de ser els qui governen. Els corruptes haurien de ser apartats, no només per l’acció de la llei, sinó també pel rebuig social. La impunitat és, sens dubte, la millor aliada dels malfactors.
Enmig d’aquestes reflexions, llegeixo un assaig del Dr. Luke Kemp, investigador de la Universitat de Cambridge, que analitza cinc mil anys d’història i el col·lapse de més de quatre-centes societats. La seva conclusió és contundent: “No puc posar data al final del món, però el més probable és que caminem cap a l’autodestrucció.”
Tot i la duresa del diagnòstic, Kemp manté un cert optimisme. Creu en la tendència natural de la majoria de persones cap a la convivència, la igualtat i el respecte mutu. Però alerta que aquest comportament és sistemàticament alterat per petits grups que acaparen recursos i desestabilitzen la cohesió social. Històricament, el patró es repeteix: les elits s’enriqueixen, la població pateix, esclata la revolta, i els líders intenten mantenir l’ordre amb violència. Finalment, el règim cau i la societat, alliberada, troba formes de vida més justes.
La diferència amb el passat és que, avui, els imperis ja no són locals. Vivim en un sistema global, dominat pel capitalisme, on la interdependència és extrema. Les nostres tasques són especialitzades i depenem d’infraestructures complexes. Un col·lapse global —com dues setmanes sense electricitat— tindria conseqüències devastadores. A més, els líders actuals disposen d’armes de destrucció massiva: es calcula que hi ha unes 10.000 bombes nuclears al món.
Kemp identifica tres amenaces principals: les armes nuclears, l’escalfament global i la intel·ligència artificial. Totes elles són desenvolupades per grups reduïts, moguts per l’ambició de poder i benefici, que alimenten els nostres instints més primaris mentre oculten deliberadament els riscos que generen.
Per evitar l’autodestrucció, cal construir una democràcia real que limiti el poder d’aquestes minories, combati la desinformació i impedeixi l’acumulació desmesurada de riquesa. Kemp rebutja el fatalisme del “no hi podem fer res com a individus” i confia en la capacitat humana per ser social, altruista i democràtica. Recorda, també, que la política d’esquerres no té el monopoli de la democràcia: el que cal és una política transparent, amb mecanismes de rendiment de comptes, que garanteixi la responsabilitat social de les grans corporacions i eviti els abusos ambientals.
Necessitem construir una societat equitativa i una economia honesta. Com a individus, hem de lluitar per fer-ho possible, o com a mínim, evitar contribuir a empitjorar el problema.
Lo más leído
Lo último