Ha nascut Jesús. I què?

Afinals del segle IV després de Crist, l’Imperi romà, oficialment cristià, estava governat amb per Teodosi I, un emperador amb tots els atributs propis del món antic: poder absolut a les seves mans, reconeixement pràcticament diví de la seva persona, lideratge indiscutible i carta blanca per a qualsevol decisió. Així eren els emperadors abans. Amos omnipotents, guiats només pels seus impulsos o capricis. La seva moral derivava directament del seu criteri i era innegociable. No hi havia poder més gran que l’emperador. En aquest context, una multitud de ciutadans de Tessalònica va assassinar un general molt estimat per Teodosi i va arrossegar el cadàver pels carrers. La resposta imperial fou brutal: les tropes romanes van massacrar unes deu mil persones; incloses dones, infants i ancians. Aquesta mena de violència era habitual al món antic, però en aquell moment va succeir una cosa nova, revolucionària, increïble i veritablement revolucionària. Un fet que va canviar Roma per sempre.

Quan l’emperador Teodosi torna a Milà després de la matança, el bisbe sant Ambròs li planta cara. Li prohibeix entrar a la catedral, li nega la comunió i li exigeix penitència pública en nom de Déu. Un simple bisbe planta cara a tot un emperador de Roma. Un bisbe sense poder militar ni polític s’enfronta a un emperador gairebé diví i l’esbronca públicament. El més impactant és que Teodosi acota el cap i es rendeix. Es presenta davant del poble de Milà sense insígnies imperials, humiliat. Es prostra a terra, plora, demana perdó i fa penitència. Aquesta situació dura mesos, fins que Ambròs, en nom de Déu, li perdona els pecats. Déu accepta el penediment. No són només paraules: fruit d’aquesta situació es decreta una llei a Roma que obliga l’emperador a deixar passar trenta dies abans d’executar qualsevol venjança. El poder imperial més gran de la història reconeix que existeix un poder superior: no un bisbe, sinó Déu mateix, representat per sant Ambròs a partir de la vida, mort i resurrecció de Jesús.

Mai a la història el naixement d’una persona ha salvat el món de manera més efectiva i concreta. El cas de Teodosi no és anecdòtic. Abans de Jesús, al món antic eren normals i sagrats el sacrificis humans. Per posar algun exemple, a l’Imperi asteca es calculen entre 10.000 i 20.000 morts rituals l’any en alguns períodes. A Cartago, historiadors com Diodor de Sicília documenta milers de nens cremats en cerimònies en honor als déus, així com passava a Canaan (Palestina), Motya (Sicília), Tharros, Sulcis i Nora (Sardenya) i Kerkouane (Tunísia). A Roma, l’infanticidi estava regulat per llei: el pare tenia el dret d’abandonar el bebè abans del vuitè dia de vida. A més a l’imperi el sacrifici humà era un espectacle, no només un acte religiós. El circ va causar desenes de milers de morts al llarg de segles. Només al Coliseu es calcula que s’hi van assassinar 400.000 gladiadors i foren morts més d’un milió d’animals entre els segles I aC i IV dC. 

Però Jesús no només ha capgirat el món esmicolant la noció de poder polític, ha fet una cosa encara més radical: establir la veritat de “què és la religió”. Davant d’un món obsessionat a apaivagar els déus amb sang, Jesús revela un Déu que no exigeix víctimes, sinó misericòrdia entre els germans a partir de l’amor que el Senyor ens té a nosaltres. Fer-nos conèixer el Déu que no es complau en el sofriment, sinó que s’hi encarna per abolir-lo. Amb Ell s’acaba per sempre la lògica del sacrifici humà: Déu no vol que assassinem per Ell, sinó que és Ell qui ha mort per tots nosaltres.

Encara més: Jesús no ve a fer-se amic dels forts, els purs o els vencedors, sinó que cerca amb tot el seu cor els ignorants, els perduts, els dèbils, els que es reconeixen pecadors, els pobres i els desafavorits. Tots ells encarnats magistralment en la figura dels pastors a qui els àngels anuncien el naixement del Crist. Déu no es limita a jutjar el món des de dalt: sinó que es fa bebè en Crist i baixa a buscar-nos per convidar-nos a compartir el seu tron pels segles dels segles. El poder ja no rau en el rei ni en el general —com va aprendre Teodosi—, sinó en Crist. Un poder paradoxal, humil i irresistible, encara que sovint l’oblidem. Ha nascut Jesús. I això ho canvia tot.