Sabotatge quotidià a la mobilitat de classe

El col·lapse de Rodalies no és una avaria, no és mala sort, no és un cúmul d’incidències tècniques inevitables. El que vivim aquests dies i des de fa anys, és un sabotatge quotidià a la mobilitat de les classes populars. Una violència estructural normalitzada que condemna milers de persones a arribar tard, cansades, angoixades i culpabilitzades a la feina, als estudis i a la vida.

Cada tren suprimit, cada retard de mitja hora, cada andana plena sense informació no és només un problema logístic: és temps de vida robat. És salari indirecte que desapareix. És disciplina imposada a través del caos. El missatge que ens donen és clar: adapta’t, espavila’t, busca’t la vida. I si no arribes, la responsabilitat és teva. Però no tothom té les mateixes opcions.

Aquest sabotatge colpeja de ple la classe treballadora que es desplaça cada dia per anar a treballar. Persones que depenen del tren per arribar puntuals, que veuen qüestionada la seva professionalitat per causes que no controlen, que acumulen cansament, ansietat i por a sancions o acomiadaments. Quan el transport falla, no només es perd temps: es posa en risc el salari, l’estabilitat laboral i la dignitat. El caos no és neutre: funciona com una eina de control sobre qui no té marge, sobre qui no pot teletreballar, sobre qui no pot pagar alternatives.

Però aquest sabotatge no afecta només la classe treballadora. També impacta milers d’estudiants que es mouen cada dia per poder estudiar, perquè viure prop del centre educatiu és un privilegi que no poden pagar. Estudiar lluny de casa no és una elecció lliure: és una obligació imposada per un sistema que encareix l’habitatge i abandona el transport públic. Joves que surten de matinada, que acumulen hores de trajecte, que arriben tard a classe o no hi arriben i que són penalitzats com si la precarietat fos una decisió individual i no una imposició material.

Sense transport públic digne, el dret a l’educació també es buida de contingut. L’abandonament dels estudis, el cansament crònic, l’angoixa permanent no són fracassos personals: són conseqüències directes d’un sistema que converteix la mobilitat en una barrera de classe.

Davant l’enfonsament deliberat del transport públic, només una part de la població pot pagar-se alternatives: cotxe, benzina, assegurança, aparcament. La resta, la gent que neteja, que cuida, que construeix, que estudia, que produeix, queda atrapada en un sistema que obliga a triar entre arribar tard o endeutar-se, entre la precarietat o l’automòbil. Així, el col·lapse de Rodalies no només castiga les classes populars: les empeny cap al transport privat, convertint una necessitat bàsica en una mercaderia més.

La mobilitat no és només feina o estudis. És anar al metge, fer tràmits, cuidar persones dependents, mantenir vincles socials i familiars. És poder viure.

Quan el transport públic falla de manera sistemàtica, el que es trenca no és només un horari, sinó l’accés mateix a la vida quotidiana. S’aïllen pobles i barris, es limita l’autonomia de la gent gran, es contribueix a buidar encara més les zones rurals. Qui no té cotxe queda condemnat a quedar-se quiet, a renunciar, a dependre.

Mentre es parla de sostenibilitat i transició ecològica, les institucions forcen milers de persones a contaminar més, a gastar més i a viure pitjor.

Hipocresia institucional al servei del capital. Perquè aquest procés no és innocent: respon a un model de transport pensat per a les elits, per a l’alta velocitat d’executius i turistes. I no, aquí no comptem els Avant: aquests trens que circulen per les vies dels rics com si fossin una quota solidària, una mena de ‘beca’ perquè quatre treballadors es colin a la xarxa d’alta velocitat i acabin sent els pringats del sistema, sotmesos a preus, retards i prioritats que no decideixen.

El transport públic deixa de ser un dret i esdevé un servei de segona, indigne i imprevisible. I amb ell, també es degrada la dignitat de qui en depèn. El pitjor de tot és la seva naturalització.

Se’ns demana paciència, comprensió i resignació. Se’ns diu que «s’hi està treballant» mentre el desastre és permanent. Però el caos sistemàtic no és incapacitat: és decisió política. Quan no s’inverteix en Rodalies, s’està decidint qui importa i qui no.

Aquest sabotatge quotidià té una funció clara: individualitzar un problema col·lectiu. Fer-nos sentir culpables per arribar tard. Fer-nos competir entre nosaltres. Trencar qualsevol idea de dret compartit. Però la realitat és tossuda: sense mobilitat pública digna no hi ha drets laborals reals, ni dret a l’educació, ni accés universal a la salut, ni igualtat, ni justícia social.

La mobilitat ja no es fa per gust. Es fa per obligació. I quan aquesta obligació es converteix en patiment quotidià, no estem davant d’un problema tècnic.

La lluita per un transport públic digne és una lluita de classe. És una lluita contra un sistema que ens vol cansades, endeutades i aïllades. I només es pot guanyar col·lectivament: assenyalant responsables, organitzant-nos i negant-nos a acceptar que viure malament sigui el preu inevitable de treballar, estudiar o simplement existir.

Perquè no és un problema tècnic. És un conflicte polític. I és hora de tractar-lo com a tal.

Per tot això, fem una crida a sortir al carrer el dia 7, a les 17.00 h, a la ciutat de Barcelona. Sabem que a molta gent de Tarragona li costarà arribar-hi, però precisament per això cal ser-hi. La mobilitat col·lapsada no pot servir d’excusa per al silenci.

La mobilització sortirà de l’Estació de França, centre d’ADIF, i avançarà fins a la plaça Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, on exigirem responsabilitats polítiques. El que ha passat no pot quedar impune ni pot sortir gratis.

Quan fallen els trens, falla el país. I quan fallen els drets, toca plantar-se i dir prou.