Veus, llums i tradició al Misteri de la Selva

A la porta de l’església parroquial de Sant Andreu de la Selva del Camp, deu minuts abans de començar, l’ambient ja és un formigueig. Els veïns i visitants s’agrupen, esperant que els deixin entrar, mentre a fora els diables es preparen per fer la seva entrada. A dins, en una sala d’assaig, es barregen veus, nervis, maquillatge i túniques: els jueus comenten la jugada, el gran i el petit cor afinen veus amb la Mare de Déu, Sant Joan i Sant Pere, i els apòstols repassen la seva part.

«És el meu segon any fent de jueu, perquè cantar no és el meu fort», confessa el Gerard, amb un somriure còmplice. Al seu costat, Josep Maria, veterà de primera remesa, la dels anys vuitanta, recorda com va passar dels apòstols als jueus quan va canviar la veu, i com viu ara l’excitació abans de pujar a l’escenari: «Sempre hi ha nervis i em pregunto si ho faré bé, si recordaré les línies... Però el nostre paper és petit: en escena són poc més de quinze minuts. Els solistes sí que tenen més pressió».

El públic entra i omple l’espai. És una massa heterogènia: gent gran, adolescents, pares i mares amb criatures, i molta canalla que, lluny d’estar avorrida o cansada, espera amb eufòria veure la Mare de Déu. L’església, d’estil renaixentista, és bonica i càlida —massa càlida, fins i tot—, i gairebé tothom porta un vano a la mà que no para de moure’s. La decoració no compta amb grans desplegaments: uns quants focus, una tela de vellut vermell que envolta l’escenari, una butaca verda que serà clau per a l’Assumpció, tamborets per als jueus i, al fons, el retaule daurat que acull els cors i els personatges celestials.

No hi ha pressa

Quan tot comença, el ritme és pausat, com si el temps dins l’església es mogués a una altra velocitat; aquí no hi ha pressa. Es mantindrà així durant les gairebé dues hores que dura el Misteri. Una dona del cor dóna les notes als cantants amb discreció, i la música s’eleva en un compàs suau i constant. De cop, els diables apareixen i, sota el lideratge de Llucifer, el vermell inunda les parets.

En el tram final, el Misteri desplega tota la seva força teatral i espiritual. La processó d’enterrament de la Mare de Déu avança lenta, solemne, amb els cants medievals ressonant sota les voltes de la parròquia. L’olor d’encens i la llum daurada de les espelmes i els focus envolten les escenes.

Quan Jesús baixa a la terra, acompanyat d’una cort de sants i santes, l’atmosfera es torna majestuosa. Els cants creixen en intensitat i el temple es converteix en un pont entre el cel i la terra: a baix, els apòstols celebren; a dalt, els àngels i sants entonen lloances. A aquestes alçades, el públic també està immers en la força d’aquest final, que s’uneix al solemne cor i acompanya la processó de sortida, cantant a la Mare de Déu fins que la música s’esvaeix en l’eco de les pedres.

La presidenta del Patronat, Franzina Ferrater, que havia estat Mare de Déu durant uns quants anys, sap bé què significa estar en aquesta posició davant de tothom: «És una pressió diferent de la del gran cor. Quan cantes tota sola, si t’equivoques es nota. Al cor, si et falla la veu, el del costat canta i no es percep. És molt més relaxat». També explica que aquesta és una tradició que s’ha transmès sense imposició: «Sense adonar-nos-en, hi ha el pare que està dirigint el Misteri, després tu t’hi poses a cantar... I ja ets dins».

Enguany, viatgen a Roma amb motiu del Jubileu 2025 per fer-hi la seva representació. Per a Josep Maria, el Misteri és una porta oberta a aquestes experiències úniques: «Hem anat a la Sagrada Família, a Jerusalem, a Roma fa vint-i-cinc anys... Són viatges que no oblides mai. I em fa il·lusió veure que el jovent que ve darrere també ho viu amb entusiasme. Això em satisfà moltíssim com a veterà».

Amb més de quaranta anys d’història, el Misteri de la Selva s’ha convertit en una cita ineludible per al poble, un moment en què veïns i famílies es retroben i participen d’una tradició que els uneix. El Misteri és tradició, el Misteri és de la Selva.