«A casa sempre ens han esperonat a llegir, a ser crítics»

Aràntzazu Fonts Pallach (Tarragona, 1967) és llicenciada en Filologia Catalana i Documentació. De ben jove va començar a escriure poesia i a participar en certàmens literaris. Ha nascut entre llibres, ja que els seus pares, Isidre Fonts i Maria Pallach, van impulsar la històrica Llibreria Gaudí a Reus. Al llarg de la seva trajectòria, també ha col·laborat amb algunes de les publicacions del col·lectiu Reusenques de Lletres.

Per què va estudiar Filologia Catalana i després Documentació?

En el primer cas, sempre m’ha interessat més la literatura, que no pas la llengua, i el fet de poder estudiar la llicenciatura a Tarragona també va ser un punt a favor. En canvi, més tard vaig llicenciar-me en Documentació per qüestions laborals, ja que treballava a les biblioteques de Reus.

Va començar a escriure molt jove com a participant en els Premis Literaris Baix Camp.

Sí. Quan jo era petita, el certamen que organitza Òmnium Cultural era diferent de com ho és actualment. Llavors, quan es va crear la convocatòria hi havia un premi per a cada categoria, de prosa i de poesia. El primer any que vaig participar, vaig guanyar el guardó de poesia en la modalitat d’onze anys. Aleshores, l’interessant dels Premis Literaris Baix Camp és que després es publicaven les narracions i els poemes, el que t’esperonava, any rere any, a continuar participant.

Aquest va ser el seu cas.

Sí. Vaig guanyar el certamen en nombroses ocasions, però més tard va canviar el format i amb el pas del temps vaig anar perdent l’interès per escriure.

Per què?

Perquè escriure poesia és quelcom personal i a vegades t’exposes massa. Hi ha poesies que no diries pas que haguessin estat escrits per una nena.

Amb el pas dels anys, ha afegit filtres als seus versos?

No, perquè quan he tornat a escriure ho he fet seguint aquesta manera tan personal, tot i que en alguns poemes més que en altres. Així i tot, sempre m’ha agradat escriure sobre coses molt properes, si bé a vegades no tens ganes de relatar algunes misèries o algunes alegries.

Sembla molt complicat.

Sí. Primer, s’ha de tenir una disciplina que jo no tinc. Per exemple, quan em van proposar col·laborar en les primeres publicacions de Reusenques de Lletres vaig tenir la motivació per escriure, ja que d’altra manera quan aquesta ‘obligació’ es va acabar, gairebé he deixat d’escriure.

Sempre hi ha altres priorats?

Com que no m’ho he pres mai com quelcom per ser reconeguda o tenir certa notorietat, per què sóc discreta i prefereixo passar desapercebuda, no tinc una metodologia literària, és a dir, quan surten les coses, surten, i quan no, no passa res.

Què li inspira?

A vegades són qüestions molt íntimes. En aquest sentit, tinc la impressió que hi ha poemes que es cuinen a foc lent, és a dir, quan menys t’ho esperes l’has acabat, com si algú t’estigués dient les paraules adequades a cau d’orella. Això vol dir que, segurament, de manera inconscient, li dono voltes i acaba sortint.

Creu amb les muses?

No sé si són ben bé muses, però a vegades quan et bé ‘la frase’ si en aquell moment no la pesques al vol i l’escrius, la majoria de vegades ja no la recordes. En canvi, si l’anotes i comences a estirar el fil, no saps com, acaba sent un poema.

Quins són els seus referents?

Llegeixo moltíssim, però més narrativa que no pas poesia. D’altra banda, tinc la impressió que en aquest segle que estem, la poesia s’inspira més en la música, és a dir, m’agrada més la poesia de certes cançons que no pas certs autors contemporanis.

Ha nascut entre llibres.

Sí i, a més, tant el meu pare com la meva mare són poetes. Sóc filla de llibreters i neta d’enquadernadors, és a dir, el món del llibre ha estat molt present a la nostra família i la nostra vida.

Què ha significat?

Tot. A casa sempre hem tingut llibres a l’abast i s’ha parlat de literatura, tant de poesia com de narrativa. Sempre ens han esperonat a llegir, a ser crítics i a veure les coses una mica més enllà. Tenir aquest bagatge cultural és positiu i contribueix a forjar-te com a persona.

S’ha imaginat mai com hauria sigut la seva vida si no hagués estat entre llibres?

No, però crec que hagués estat una vida pobra d’esperit, perquè la literatura t’obre molts horitzons, maneres de viure la vida i idees diverses. Sense llibres hauria estat una persona diferent, ni millor ni pitjor.

Què en pensa de la dictadura de les pantalles?

Té les seves coses bones i d’altres que ho són tant; tot i això, estem massa enganxats i és difícil anar-hi a contracorrent.