Els premis del COMT: reconèixer trajectòries per construir futur

Avui celebrem els Premis Antonius Musa al Col·legi Oficial de Metges de Tarragona. Hi haurà aplaudiments, reconeixements i emocions. Però aquests premis no existeixen per repartir medalles: existeixen per recordar-nos què representa ser metge, què sosté el sistema sanitari i quins deures encara tenim com a societat.

Parlem sovint de recursos, edificis i tecnologia, però ens oblidem del que és essencial: sense professionals, no hi ha sistema. Metges i metgesses que posen vocació, criteri i hores, sovint en condicions que posen a prova la seva pròpia salut.

Entre totes les distincions que avui lliurem, n’hi ha una que ens interpel·la com a territori: el títol de Col·legiat d’Honor al Dr. Francesc (’Cesc’) Bové. El seu cas clínic va posar damunt la taula una realitat incontestable: a Tarragona, l’accés continuat a la trombectomia mecànica encara no està garantit les 24 hores del dia, una tècnica capaç de transformar el pronòstic d’un ictus si s’aplica a temps. Lluny de conformar-se, Cesc converteix la seva experiència en una causa col·lectiva: que cap ciutadà del nostre territori tingui menys oportunitats de recuperar la parla, la mobilitat o la vida que en qualsevol altre punt del país.

El seu nom no és un record: és un argument. No reclama privilegis; reclama equitat. I aquesta és la demanda justa d’un territori que no vol més retòrica, sinó decisions.

En aquest acte també reconeixem els metges i metgesses que arriben als 70 anys i passen a ser honorífics. Són professionals que han sostingut dècades d’assistència, guàrdies i compromís amb els pacients. La seva trajectòria fa possible el present i obliga a no malbaratar el futur. Perquè si alguna cosa ens ensenyen aquests premis és que els professionals són el capital crític del sistema. No hi haurà reforma sanitària possible sense cuidar-los, escoltar-los i retenir-los. No n’hi ha prou amb demanar-los compromís: cal oferir-los condicions que el facin viable. No n’hi ha prou ’elogiar-los un dia l’any: cal construir un futur que no els expulsi. Els Premis Antonius Musa no expliquen només què hem fet. Expliquen què hem de fer encara. Celebrem els que hi són, honorem els que ens han marcat el camí i assumim que no podem ajornar més el que sabem que és imprescindible.

La salut no espera. I la dignitat d’un territori, tampoc.