El càncer no acaba quan s’acaben els tractaments

Parlar de càncer continua generant respecte, por i silenci. I és comprensible. Durant dècades, la paraula s’ha associat gairebé exclusivament a la mort. Però avui la realitat és una altra: cada vegada es cura més càncer, però també es viu més temps amb les seves conseqüències. I és aquí on sovint deixem les persones massa soles. De vegades, aquesta realitat no es fa visible fins que afecta persones properes i estimades. La Nuri és una ceramista tarragonina coneguda, una dona creativa, vital i tenaç. Va superar un càncer gràcies als avenços mèdics i a un procés terapèutic exigent. Però la història no va acabar amb l’última sessió de tractament. Després van venir dificultats físiques persistents, derivades de les teràpies rebudes, que van condicionar profundament el seu dia a dia, la seva autonomia i la seva manera d’estar al món.

Aquest ‘després’ del càncer és encara massa invisible. Parlem molt de supervivència, però parlem poc de com es viu. De la fatiga persistent, del dolor, de les seqüeles funcionals, de la dificultat per tornar a la vida social o laboral amb normalitat. I també del temps que cal per reconstruir-se, físicament i emocionalment.

Els avenços en diagnòstic precoç, cirurgia, radioteràpia i tractaments sistèmics han estat extraordinaris. Les dades de supervivència ho confirmen. Però aquest èxit científic ens obliga a fer un pas més: pensar el càncer com un procés llarg, que no s’acaba quan s’acaben els protocols.

En oncologia, avui, el repte ja no és només allargar la vida, sinó donar-li qualitat, sentit i continuïtat. Acompanyar vol dir no desaparèixer quan s’atura la maquinària assistencial, sinó estar-hi quan apareixen les seqüeles, les preguntes difícils i les incerteses del després. Vol dir coordinació amb l’atenció primària, suport especialitzat i abordatge del dolor, de la funció i de la salut emocional.

Aquest dimecres se celebra el Dia Mundial del Càncer. Potser la millor manera de commemorar-lo és reconèixer la lluita silenciosa de tantes persones que han superat la malaltia, però continuen convivint amb les seves conseqüències. Persones com la Nuri, que han après a adaptar-se, a resistir i a continuar creant, tot i les dificultats.