Amors

Què és l’amor? És quelcom meravellós que comença al cervell dit límbic. I de tipus d’amor n’existeixen infinits. Els meus clients d’abans tenien el dilluns un gran tema de conversa: el Nàstic. Era la gran passió de molts d’ells, el seu amor. Segons el resultat dels granes l’humor variava. Els clients s’informaven a la ràdio i els dilluns compraven el Mundo Deportivo i La Hoja del Lunes, que només sortia el dilluns ja que els diaris generalistes feien festa diumenge i per tant dilluns no n’hi havia. El diumenge obríem, abans del partit molta gent venia a Casa Boada a fer el cafè, una copeta de chartreuse i una fària, que es posaven a la butxaca per fumar-la al partit. Acabat el partit, quan guanyava el Nàstic, venia gent al bar a celebrar-ho amb xampany (ara cava), amb tripes, sèpia, sardines fregides o en escabetx... i molta alegria. Semblant al que passa quan toca la loteria. Més enllà del futbol, cada temporada hi havia alguns temes que predominaven a les converses, com ara el peix durant l’època de veda dels pescadors, els castells durant les festes, les confraries de Setmana Santa, les sardanes a l’època on van sorgir moltes colles sardanistes que ballaven a la Rambla Nova, de toros quan hi havia corrides o de les «sueques», que eren les noies que es banyaven en biquini, i que no eren necessàriament sueques, sinó procedents de diversos llocs d’Europa.

A Casa Boada s’hi va conèixer molta gent i d’allí van sortir moltes parelles. Recordo ara una d’aquestes parelles que es van conèixer al bar van ser la Rosa i el Vicens. La Rosa Pascual Cabré, que quan venia a Tarragona estava a la rebotiga del bar, parlant amb la Pilar Cabré Budí i donant un cop de mà. Alguns cops venia sola i d’altres amb la seva cosina Rosita Huguet Pascual, de Cal Salis. Allí va ser on la Rosa va conèixer el Vicens Basora Francesch, que treballava a la Caixa i venia al migdia a fer l’aperitiu quan plegava de treballar. Recordo que el pare de la Rosa, el Josep Pascual Castellnou, un cop que va venir de Mont-roig va aprofitar per veure on treballava el noi que festejava amb la seva filla, l’edifici central de la Caixa de la Rambla Nova. I crec que l’edifici li deuria fer patxoca. La parella de la Rosa i el Vicens segueix encara avui en dia.

Nana Mouskouri cantava allò de «y por eso los grandes amores, de muchos colores me gustan a mí», el que vol dir que l’amor és plural i universal, i que podem estimar tot el que tingui ànima, que encara que no es vegi se sent. Entre dos éssers humans pot néixer un amor, que es converteix en etern, fins que alguns cops arriba el desamor i aleshores es camina per camins diferents. Recordo que el genial Joan Capri ja deia en un dels seus monòlegs: «El mossèn ja diu en el sermó del casament que quan un apreti l’altre afluixi». Ja en aquelles èpoques tothom veia que la cosa podia acabar malament. Capri deia que «el matrimoni alguns cops és una creu tan pesada que han de ser dos per moure-la». Si arribaven fills, l’amor es repartia amb més estimació per als fills. El major amor és el de la mare, que és capaç de donar vida, i juntament amb el pare, espera que a la vida els fills els acabin superant en tot. Jo vaig néixer l’any 1942 i a la meva infantesa, en plena postguerra, els pares anaven mancats de moltes coses, com d’estudis o de diners, a no ser que es dediquessin a l’estraperlo. Els fills eren la seva esperança, la seva il·lusió.

Una altra mena d’amor és l’amor cap a Déu. També n’hi ha que treballen per amor a l’art, o sigui de franc, com ho podrien ser alguns dels voluntaris i becaris actuals. Abans se’n feien molts de treballs per amor al pròxim i a Déu. Avui per gairebé tot cal passar per caixa. Em venen al cap ara aquelles monges que dedicaven tota la seva vida a tenir cura de la gent gran i que no tenien res per a elles mateixes. A Tarragona hi vam tenir les Germanetes dels Pobres, que recordo passaven a recollir almoina per poder mantenir la gent gran que tenien a càrrec seu. Recordo que un cop al mes, quan passaven per bar, els donàvem un paquet de cafè.

Ara cada cop tenim més residències i ja no tenim les Germanetes dels Pobres. Que trist és haver-ho donat tot pels altres per després arribar al final de la vida acompanyat, si tens sort, de persones que no coneixes. Els teus éssers estimats molts cops ja no estan a prop. Potser perquè han començat l’etern viatge o perquè estan en alguna altra residència. Recordo les dues mestres cambrilenques Rosa i Conxita Gené, que vivien a Tarragona que quan es van jubilar anaven a les Germanetes dels Pobres a ajudar i a cosir, i que després hi van acabar vivint fins que es van morir, havent complert els cent anys.

Moltes persones senten amor pel seu país, pel seu poble o ciutat. Alguns emigrants quan marxen s’enduien una ampolleta amb una mica de terra del lloc on van néixer, una pedra o una flor assecada dins d’un llibre. A Tarragona són moltes les persones que s’estimen la ciutat, i que pensen en la bellesa quan acaronen amb les seves mans el Balcó del Mediterrani mentre guaiten a l’horitzó. Jo vaig néixer a Nulles, però vaig venir a viure a Tarragona de petit, i una de les coses que m’agrada fer és acaronar les pedres antigues que noten el pas del temps i que em fan pensar en els qui ens van precedir, que un dia també les van tocar amb les seves mans, i ens ha anat arribant una pedra erosionada i desgastada però bonica. Penso també en aquestes persones que sense ser de la ciutat l’han sabut valorar i cuidar, i en els qui han deixat la seva petjada del pas per Tarragona. Recordo Josep M. Recasens (1918-2013), el primer alcalde la de democràcia, que li va dir a un personatge il·lustre que va rebre: «No els hi lliuro les claus de la ciutat perquè totes les portes estan obertes», i així és com ha de ser. El senyor Recasens sabia moltes coses d’història i va escriure alguns llibres. Recordo que el 1989 vaig fer un còctel quan es va presentar els gegants del barri del Miracle de Tarragona. El gegant era Eutiches i jo en sabia ben poc d’aquest personatge. Només me l’imaginava corrent en una quadriga al circ romà, a la zona de la plaça de la Font i el Cós del Bou. Li vaig preguntar al senyor Recasens i em va explicar el que se sabia sobre ell, i el primer que em van dir és que corria en una biga, amb dos cavalls, i no els quatre de la quadriga.