Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Miquel Pascual i altres flaixos de la Guerra Civil

El meu pare em va explicar que va treballar construint búnquers republicans

| Actualizado a 27 noviembre 2022 23:29
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Quan devia tenir 15 anys recordo que els clients de Casa Boada parlaven de la Guerra Civil. Eren persones que hi havien participat i parlaven del malament que ho havien passat, de la gana, fred, dolor, i del tracte dels comandaments que els enviaven a la mort. Alguns havien donat menjar pels soldats, ja que els veien com els seus fills. Jo els hi preguntava que quin menjar els hi havien donat i em van dir que llaunes de sardina, d’aquelles que tenien una clau a banda per obrir-les, o embotit. Al front, de pa, ja en tenien, i els embotits o llaunes entenc que devien ser ben rebuts. De llaunes de tota mena se n’han trobat a diferents escenaris de la Guerra Civil. També feien matances casolanes i els embotits van servir per alimentar tota aquella gent. Els qui t’explicaven coses d’aquestes eren afortunats, ja que havien aconseguit sobreviure a la guerra. Jo a la Guerra Civil no havia nascut, però encara havia sentit a parlar dels camions americans GMC (General Motors Compay) de deu rodes que s’empassaven benzina a dojo; també hi havia hagut uns camions que es deien «russos» que eren més petits. Els camions russos eren molt forts i crec que es van subhastar.

El meu pare Salvador Boada Calbó em va explicar que va treballar construint búnquers republicans a la zona Coll de Balaguer i l’Ametlla de Mar. Devia ser una feina molt dura. Recordo que al poc de comprar el primer cotxe, un Citroën 2 cavalls, vam anar a visitar els búnquers que havia construït a l’Ametlla de Mar. Hi vaig portar a mon pare, el tiet Anton Bas, de Cal Moixoner de Cambrils, i el tiet Josep Pascual Castellnou «Pepito», de Cal Pataquer. Abans d’arribar a l’Ametlla vam parar i el tiet Pepito ens va ensenyar que s’havien comprat un solar a Miami Platja. Mon pare havia fet la mili com a músic amb l’Anton Bas, per això van voler anar plegats a veure el búnquer. Quan vam ser als búnquers els hi queien llàgrimes, només de pensar en com es van fer. Ells van tenir sort, ja que els que van anar a la Batalla de l’Ebre encara ho van passar pitjor. Com el germà de la meva mare, el tiet Miquel Pascual Castellnou, que va morir a la Batalla de l’Ebre. El passat diumenge 20 de novembre el Govern de la Generalitat va inscriure el seu nom en una placa del memorial de les Camposines, de la Fatarella. Allí hi ha els noms dels desapareguts a la Batalla de l’Ebre. No sabem on reposa el cos del Miquel Pascual, però ja fa uns mesos l’Hospital de la Vall d’Hebron va analitzar el meu ADN i el creuarà amb el dels ossos de les víctimes de la Batalla de l’Ebre que es vagin identificant. M’agradaria molt poder tancar aquest tema que tant va angoixar la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando i la seva família. Tenim l’esperança de saber alguna cosa més i de recuperar el cos del tiet Miquel Pascual, per a consol de la família. La meva àvia va haver d’encaixar la tristesa d’aquesta pèrdua durant tota la seva vida, sense poder fer el dol i sense poder-ne parlar. Perdre un fill és una cosa impensable per a una mare.

El meu pare m’explicava coses curioses de la Guerra Civil. Els republicans li van robar els instruments musicals: un piano i un trombó. Se’ls van endur al seu local, que estava a la plaça del Portal de Nulles, per poder fer ball. Va ser curiós, ja que els que li van robar el piano no sabien música. Total, que mon pare es va quedar sense instruments. Els franquistes li van prendre la moto BSA, el van detenir al Catllar i se’l van endur a un camp de concentració franquista d’Extremadura. Una de les coses que li va tocar fer va ser cavar fosses on enterraven les persones assassinades al camp de concentració. El meu pare va poder ser alliberat gràcies a la seva germana Maria Boada Calbó, que era amiga de la majordona que cuidava un canonge ja gran de la Catedral de Tarragona. El canonge, de qui no recordo el nom, va intercedir a favor de mon pare i es va poder salvar de morir. Després de la Guerra la Maria Boada havia tingut dues botigues, una de queviures al carrer Unió, una mica més avall d’on hi ha hagut la pastisseria Palau, i després van obrir una merceria a prop del mercat. La Maria va viure al carrer Unió i a la plaça del Pallol, on va viure mon avi Eduard Boada Pallarés.

Jo vaig viure la postguerra, es passava gana. Gràcies a Déu ni a mon pare, ni a casa no va faltar-hi res ja que teníem menjar i pa, i el meu pare tenia una petita màquina per fer fideus a Nulles, on

també hi venia fideus. Quan va venir a viure a Tarragona es va endur la màquina de fer fideus, però fa molts anys que li he perdut la pista, malgrat jo encara la recordo a la cuina del bar. Recordo que un dia em vaig fer un entrepà de pa amb tomaca i pernil salat i mon pare em va dir: «això és per vendre». Per tant, en aquella època menjar sí, però exquisideses no.

Vaig conèixer el Bonaventura Mestre Guinart de Riudoms, que tenia una trencadora d’avellanes. A aquest senyor el van detenir i el van tancar en un vaixell-presó davant mateix de Tarragona. El delicte que va cometre va ser haver estat escolà de Montserrat. Només per això, per ser catòlic, el van empresonar en un vaixell del qual pocs devien sortir vius, ja que molts cops els hi deien que havien estat alliberats i en realitat se’ls enduien per afusellar-los. El meu sogre, Jaume Aragonès Guasch, li havia enviat menjar,

A Tarragona va estar en funcionament durant el franquisme la que potser va ser la presó més antiga del món, l’edifici conegut popularment com a «Pilats». Recordo que senyor Recasens «de la Mútua», hi va estar empresonat amb una condemna a mort pel delicte d’haver tingut un càrrec a la Generalitat, crec que director general d’Ensenyament, però no n’estic segur, ja que ell no em parlava d’aquesta època. Finalment, va ser indultat i va crear una important empresa a Tarragona: la Mútua d’Accidents Laborals de Tarragona. El senyor Recasens va morir molt gran i va ser una persona molt estimada a la ciutat. En democràcia ERC li van oferir concórrer com a candidat a l’alcaldia i ho va rebutjar. Crec que ja era gran, estava econòmicament bé i ja havia vist el que significava la política. Ell havia estat mestre durant la República i el van depurar. Amb ell m’hi va unir una gran amistat i vaig aprendre’n les bondats de no malparlar de ningú. Recordo que el senyor Recasens un dia em va explicar que alguns treballadors de la Mútua arribaven tard, ell no els va renyar, però es va posar a la porta a llegir el diari i el problema es va solucionar.

Jo encara recordo haver viscut les targetes de racionament per a productes com el sucre, el tabac o queviures diversos. Quan els productes de racionament no arribaven havies de recórrer a l’estraperlo. El tabac era negre, amb unes capsetes que tenien l’escut d’Espanya. Se li deia picadura, i era tabac per a cargolar o fumar en pipa. El pa era negre, la gent el preferia blanc, per això hi havia xòfers que duien el pa blanc dels pobles. Per cert, que bo que era! Ara resulta que al pa negre li diuen pa integral i és més car.

La vida material va anar millorant, amb bicicletes, gavardines, velomotors, motos, petits cotxes, el SEAT 600, el 4-4 de Renault o el 2 CV de Citroën van marcar el progrés. La gent es podia comprar electrodomèstics i va arribar el revolucionari invent de Manuel Jalón Corominas: la fregona (pal de fregar). Abans fregar era inhumà, ja que es feia amb una ferrada, baieta i agenollat. Es tractava d’enllustrar el terra.

El progrés ha avançat molt i ens ha facilitat la vida. Però potser hauria d’arribar l’hora de frenar, ja que tot és molt car. Se les inventen totes per apujar els preus, que si la Covid, que si la guerra de Rússia i Ucraïna. I després encara diran que si el canvi climàtic i tots els preus es tornaran a enfilar. Quan es va crear l’IVA recordo que van dir que serviria per treure impostos, doncs no. Fins aquí hem arribat.

Comentarios
Multimedia Diari