Homenatge
La història de Juan Martínez ‘Juanillo’, el nou Fill Adoptiu de Mont-roig
Pagès, ramader i home il·lustrat, cedí la seva important col·lecció d’obres d’art a l’Ajuntament. Avui dijous 7 d'agost se li ret homenatge

Juan Martínez, amb el pintor reusenc Ceferí Olivé i Cabré a la presentació d’un llibre sobre art.
El 7 d’agost és el gran dia. L’Ajuntament de Mont-roig del Camp aprova definitivament, en ple extraordinari, la concessió del títol de fill adoptiu a Juan Martínez García. Però qui és ‘Juanillo’, pels que no ho conegueu, que l’ha fet mereixedor d’aquest títol amb què fins ara només s’havia reconegut al Joan Miró? Per saber-ne més, quedo amb el Manel Vilajosana al seu despatx de Mont-roig del Camp. Manel és regidor a l’oposició d’ERC-MES-AM, el grup que va impulsar la iniciativa que ara aprova el consistori per unanimitat.
A banda d’il·lustrar-me amb el seu testimoni oral, m’ha lliurat un extens dossier, entre el qual es troba un tresor en forma de text literari titulat El senyor Juanillo, crònica apassionada, del cronista mont-rogenc Martí Rom. Fem una cervesa al Bar la Plaça. M’explica una anècdota que els va unir per vida: «quan era jove em va contractar de comptable. Les nits que es quedava a dormir a la finca, l’acomiadàvem amb el Cor de les Valquíries de Wagner».

Juanillo, amb el pintor Salvador del Bas.
La fascinant història del Juan Martínez comença a Águilas (Múrcia) l’any 1922, quan arriba al món. Fill d’un mestre d’escola, passà els primers anys de vida a la seva localitat natal, però es farà gran a Almeria, a casa d’un tiet, coronel de la Legió. L’any 1940, amb divuit anys, agafà un tren i emigrà a Mont-roig del Camp. Amb el Diego Giménez, van ser els dos primers nouvinguts d’Andalusia. Va fer de jornaler en un seguit de masos, com el Mas Miró, on estigué vuit anys.
Es casà amb la Carme Martí, del Perelló, i fruit d’aquest matrimoni van néixer els seus fills Paco i Alejandro, propietaris del restaurant la Palmera i el Center Fruits de davant del càmping la Torre del Sol.
Quan va poder, va comprar un solar als Prats, a tocar del baixador de l’estació de Mont-roig. Es va fer una caseta i va plantar una mica d’hort per a consum propi. Juan era de posat tranquil i extraordinàriament educat, i d’aire culte. Aquells anys ja s’havia guanyat el respecte i l’estima dels seus veïns. La sort se li va girar de cara l’any 1964, quan el magnat alemany Gustav Schickedanz (1895-1977) es va interessar per casa seva. Gustav i la seva esposa, Grette Lachter, eren propietaris de la prestigiosa revista Quelle, líder a Europa de venda de roba per correspondència.
Juan Martínez va vendre la seva finca, que acabaria formant part de les 4,6 hectàrees de la mansió Villa Greta. L’operació li va permetre d’ampliar les seves propietats de conreu. La música l’apassionava. Li va néixer quasi per casualitat. Tenia el costum d’anar al camp sempre acompanyat del seu transistor. Un dia va escoltar l’obertura d’El barber de Sevilla de Rossini i quedà captivat. Es va comprar un tocadiscos i alguns vinils de música clàssica. Tot d’una, començarien les sortides en tren al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Allà, es va rodejar d’un nodrit grup d’amistat, d’aficionats, músics i artistes. Una d’elles va ser la del pintor Salvador del Bas, que el va obrir al món de la pintura i amb qui el va unir una gran estima personal. A partir d’aquí, començà a comprar obres a la sala Anquins’s de Reus de diferents artistes, com Modest Cuixart, Isern Alie, Magda Folch, Giner Bueno, Lluïsa Sallent, Valenzuela y Chacón i, especialment, Salvador del Bas.
Juan tenia les seves obres penjades a casa, però de tant en tant prenia alguna al tros. A un braç, l’aixada i, a l’altre, un quadre. Deixava l’obra repenjada a la soca d’alguna olivera mentre treballava. De tant en tant l’observava buscant una nova perspectiva. M’explica el seu fill Paco que quan anava pels camins i camps amb les ovelles, de vegades escrivia a terra amb el gaiato frases lapidàries com: «el Juanillo siembra cultura». La seva gratitud vers la gent de Mont-roig del Camp era tan gran que decidí cedir els seus quadres a l’Ajuntament; un total de trenta-vuit. Al testament que redactà el vint de gener de 1983 deia: «Espero y deseo que esta obra pictórica que lego al Ayuntamiento, éste la acoja con el mismo amor y respeto con el que él las cede para siempre, como patrimonio para todo el pueblo que le acogió y le dio un medio de vida».
El 1982 comprà un ramat d’ovelles. El maleït dos d’abril de 1984. mentre pasturava, dos corders li van caure a la via. En baixar a buscar-los, la resta de béns el van seguir i, tot d’una, un tren se li va tirar a sobre. ‘Juanillo’ ens abandonà per sempre, però ens deixà un exemple de generositat, de vida i d’integració, perquè mai ningú és foraster en una terra que es rega amb la seva suor.