Joan Lluís Borràs Balada: «A la vida, ajudar els altres ha estat vocacional i un compromís»

El Dr. Joan Lluís Borràs Balada (Tortosa, 1948), actual Director Adjunt de l’Institut d’Oncologia de la Catalunya Sud (IOCS) de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, va rebre al Palau de la Generalitat, la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari. Aquesta distinció, que atorga la Generalitat, honora les persones i entitats que com ell han destacat de manera significativa pels seus serveis envers el progrés i la millora de la sanitat. De fet, en la seva trajectòria professional destaca que el 1979 va impulsar la creació del Servei d’Oncologia i també del Registre de Càncer de Tarragona. Així mateix, va ser cofundador de la Lliga Contra del Càncer de Tarragona i Terres de l’Ebre. Per tot això, el Dr. Borràs ha dedicat la seva vida professional a l’atenció oncològica, a la seva organització i gestió, a la docència i a la recerca, des d’una perspectiva de territori a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Ha rebut la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari. Què ha suposat aquesta distinció?

És un reconeixement del qual estic molt content perquè he estirat molt i durant temps d’aquest carro. Tot i que és una distinció personal, em fa reflexionar que ha estat possible gràcies a altres persones que em van ajudar en el meu inici, com el traspassat oncòleg Dr. Josep Creus. D’altra banda, al Servei d’Oncologia de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, actualment, som 140 persones, entre elles l’actual Director de l’Institut d’Oncologia Catalunya Sud, el Dr. Josep Gumà, qui des de fa un temps va agafar les rendes, la qual cosa a mi m’ha permès continuar ajudant intensament. Finalment, també és un reconeixement a la meva família, sobretot a la meva dona pel suport durant tots aquests anys de dedicació intensa; així com a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, a qui estic agraït perquè m’ha permès desenvolupar la meva carrera professional i créixer.

Quina va ser la seva motivació per estudiar Medicina?

En primer lloc, una gran afició i curiositat per la biologia i per les ciències naturals, i en segon, una convicció cristiana i humanista. Així, la medicina em va permetre combinar les dues coses, la ciència i el servei als altres.

Aquesta afició per la biologia quan va començar?

Va ser en els ensenyaments inferiors perquè, a part d’haver viscut al camp i que m’agradés la natura, vaig tenir tres mestres que em van fer les ciències naturals agradables. Més endavant, altres professors de biologia van reforçar aquesta afició i curiositat.

Entre la faceta científica i la humanista, on és l’equilibri?

En pensar que la meva professió i coneixements científics es podien posar alineades amb una actitud a la vida de compromís amb els altres i ajudant directament.

En quin moment va tenir clar que la seva carrera aniria encaminada a l’oncologia?

Sempre m’ha agradat la medicina general, amb una visió molt àmplia. Per això vaig especialitzar-me en Medicina Interna a l’Hospital Vall d’Hebron, la qual cosa em va permetre tenir una visió global. D’altra banda, sempre he tingut curiositat, m’han agradat els reptes i superar la incertesa. En aquell moment l’Oncologia no era una especialitat reconeguda. De fet, només hi havia un centre de càncer, que era el més important d’Espanya, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. D’altra banda, des del punt de vista emocional i psicològic, tot i que no podríem guarir molts pacients, per a mi ajudar als altres sempre ha estat vocacional. Així, vaig optar a una oposició i vaig ser escollit per entrar al Servei d’Oncologia de l’Hospital de Sant Pau.

Des d’aleshores, què ha volgut aportar a l’àmbit oncològic?

D’una banda, l’aportació directa en l’atenció als malalts, i, de l’altra, l’atenció més amplia participant en estudis d’investigació. Després, se’m va despertar la necessitat d’apropar l’atenció oncològica a un territori que en aquell moment estava sense ella, la Catalunya Sud. Això significava contribuir, a través del meu coneixement científic, a un territori molt ben volgut meu, com a ebrenc i del sud.

Quin va ser el pas següent?

Després de descartar Tortosa perquè estava massa allunyada de Barcelona i tenia poc volum de població per al projecte, vaig valorar les opcions entre Reus i Tarragona. Finalment, la que va quallar va ser la de Reus perquè a més em van demanar que m’incorporés a l’Hospital Universitari Sant Joan. Així també el projecte inclouria les Terres de l’Ebre.

De fet, el 1979 va crear el Servei d’Oncologia i el 1980 va fundar el Registre de Càncer de Tarragona. Què ha suposat aquest organisme?

Va suposar impulsar la investigació epidemiològica, de manera paral·lela a la investigació en malalts, fruit de les meves inquietuds per l’estadística i les matemàtiques. D’altra banda, també tenia una vocació de país, en tant que no em sentia content que Catalunya no tingués cap estudi, quan ja n’existien en l’àmbit europeu, per mesurar la quantitat i les característiques del càncer a Catalunya. Així mateix, entenia que en una demarcació com la de Tarragona, a través de diferents col·laboradors i l’assessorament de l’OMS, i tot i que els mecanismes informàtics eren primitius, teníem la capacitat de poder crear un sistema d’estudi per recopilar les dades. En últim lloc, junt amb l’Hospital Sant Joan i el suport de la Generalitat, la Diputació de Tarragona i l’Asociación Española contra el Cáncer vam crear una estructura per començar l’estudi.

Les primeres xifres què van abocar?

Van ser normals, la qual cosa va confirmar que l’estudi estava ben fet (rialles). Comparàvem el nostre estudi amb les diferents àrees de tot el món. De fet, s’assemblava als resultats que es disposaven en altres registres de l’àrea mediterrània. El nostre document pretenia ser descriptiu quant a paràmetres com el sexe i l’edat, ja que llavors contàvem que el càncer eren unes vuitanta malalties diferents. També ens vam plantejar mesurar l’impacte sanitari pel que fa a l’evolució a través del temps, és a dir, l’interval de supervivència. Dades que avui dia s’han sistematitzat.

Quin valor té l’epidemiologia?

Permet tenir accés a la informació sobre la malaltia, com són la magnitud i les característiques, la relació en possibles causes i la prevenció. Tot això, pot ser d’utilitat tant pel ciutadà com per les autoritats sanitàries que han d’administrar els resultats.

Actualment, amb quin nombre de dades treballa el registre?

Els primers fitxers que teníem eren capses de sabates i fitxes. Aleshores, tenia un equip de vint voluntaris que recopilava resultats de tots els hospitals d’aquí i de Barcelona, perquè en aquell moment molts pacients de la zona eren diagnosticats a Barcelona. Entremig, l’OMS va homologar els criteris de qualitat i vam entrar oficialment al conjunt mundial de Registres de Càncer en una publicació que es diu Cancer Incidence In Five Continents. Tot això amb la inestimable col·laboració del Dr. Jaume Galceran, actual Director del Registre. Després d’aquest creixement i d’assolir una complexitat tècnica i organitzativa vaig deixar la direcció de l’estudi. A hores d’ara l’actual estructura té 15 persones, amb informàtics, bioestadístics i un sistema computacional. Parlem d’una base de dades de 150.000 entrades de pacients entre 1980 i el 2020.

Com a professor, què ha transmès als seus alumnes?

Per una part, tenir cura amb el volum del qual se’ls hi pretén ensenyar, ja que tant la tècnica com el coneixement han evolucionat molt, és a dir, no és el mateix el contingut que hi havia fa cinquanta anys que el que hi ha ara. Llavors, correm el perill de sobrecarregar tot aquest saber en un mateix període d’estudi de sis anys. Això pot causar una indigestió de conceptes. Per tot això, el que intentava era seleccionar molt bé la informació sobre el càncer perquè l’alumne pogués assumir, amb tota seguretat, els coneixements més bàsics de la malaltia. D’altra banda, aprofitava les classes pràctiques per transmetre els valors de comunicació, informació i humanístics necessaris en l’especialitat d’oncologia i aplicables a tota la medicina.

Actualment, els tractaments són més precisos i anem camí que la malaltia sigui crònica. Quin tarannà han de tenir els futurs oncòlegs i oncòlogues?

Tota la millora global del tractament sistèmic, és a dir, amb fàrmacs, del càncer ha fet necessari el concepte de precisió, és a dir, donar tractaments que sabem que seran més efectius en cada pacient. Aquí, ha sigut de gran ajuda la ciència biològica i la genètica, és a dir, conèixer els gens dels tumors que sabem que són susceptibles de ser atacats per determinats fàrmacs, així com la immunoteràpia. En aquest sentit, l’efectivitat dels fàrmacs seleccionada per a cada pacient, gràcies a l’ajuda de la biologia molecular, fa que curem més, i a la vegada hem aconseguit allargar la supervivència amb diferents línies de tractament. Quan cronifiquem la malaltia, el pacient sap que és un portador de càncer, i de la mateixa manera que un malalt amb diabetis, podrà continuar vivint anys. La condició a la qual aspirem és que no solament visquin amb aquesta cronificació, sinó que ho facin amb la millor qualitat de vida i autonomia possibles.