Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Lana Bastašić: «Per entendre què va passar als Balcans hem de deixar de jugar a culpable i a víctima»

L’escriptora d’origen iugoslau publica ‘Dents de llet’, un recull de relats descarnats protagonitzats per nens i nenes, fills i filles de la guerra dels anys noranta

| Actualizado a 29 octubre 2022 09:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

De pares serbis, Lana Bastašić (Zagreb, 1986), es va mudar de Croàcia a Bòsnia després de la desintegració de Iugoslàvia. La seva primera novel·la Atrapa la llebre va rebre el premi de Literatura de la Unió Europea 2020 i es va traduir a una vintena de llengües. Lana Bastašić, que va viure durant un temps a Barcelona, presenta ara Dents de llet (Periscopi/Sexto Piso), un recull de relats amb nens i nenes com a protagonistes. Relats despietats, descarnats, amb fills i filles de la guerra, amb fills i filles d’una generació rota, que es veuen obligats a prendre decisions, que potser no sempre seran les més ortodoxes. Ambdues edicions amb traducció de Pau Sanchis Ferrer.

Presenta els menors com a persones adultes, encara que en cossos menuts.
A vegades com a adults tenim la tendència a romantitzar o a generalitzar sobre els nens, com si fossin una colla homogènia, i no ho són. Aleshores, jo vaig pensar amb ells com a personatges. Vull dir, estava escrivint sobre unes persones i m’endinsava en les seves pors, en les seves emocions. L’única cosa diferent és el llenguatge perquè aquest ha de ser una mica més senzill. Encara que pot haver-hi molta màgia, en el moment dels jocs, no hi ha conceptes complexos, no hi ha explicacions complexes, perquè són persones petites.

Tota la lluita feminista que van fer les meves àvies, ara l’hagi de fer de nou

L’educació que planteja és l’autoritat d’abans, especialment representada en la figura rígida del pare.
Nosaltres anem una mica retardats, conseqüència dels conflictes, que tornen les societats mig segle enrere. En aquests relats se succeeixen situacions que podria protagonitzar la generació dels meus pares, és el mateix comportament. I aquí es pot veure quin efecte pot tenir una crisi en el llenguatge dels nens, en com els eduquem. I això fa molta pena perquè a Iugoslàvia ja es va parlar molt de la psicologia de les criatures, dels drets de les dones, de feminisme, d’antifeixisme, de totes aquestes coses i te n’adones que no són segures, que sempre pot venir una crisi i perdre’s. Per això hem de tenir cura amb els drets que tenim i amb tot el que hem après perquè a vegades les societats poden desaprendre de la mateixa manera que aprendre.

En quin punt es troben els Balcans socialment?
Encara hi ha moltes ferides, moltes coses no resoltes. Molt autovictimisme, més que no pas responsabilitat i amb això és molt difícil tirar endavant. Però hi ha una generació nova que s’està plantejant les coses una mica diferents perquè ara tenim la qüestió econòmica. És a dir, dona igual quina religió, quina nació o què va passar. La realitat és que jo vull trobar una feina. O en el cas de les dones, necessitem ciutats segures. Són qüestions transcendents. Per contra, la generació dels meus pares, persones més grans, han perdut els nervis, s’han tornat molt cínics, molt amargats i jo ho entenc. És tota una generació d’una societat que ja no pot més. A partir d’aquí, som nosaltres els que ara hem de reconstruir algunes coses i costa. A vegades, és injust perquè hauríem de tenir el present més o menys segur, però no és així. Sempre s’ha de refer de nou, de lluitar de nou. Per exemple, tota la lluita feminista que van fer les meves àvies, ara l’hagi de fer de nou perquè a la generació de la meva mare van caure totes. L’important per a mi és no tornar-se amargat ni cínic.

$!L’escriptora Lana Bastašić. Foto: @Edicions del Periscopi

En alguns dels relats els menors solucionen les situacions. És un reflex d’això que em diu.
Exacte. Perquè és molt fàcil culpabilitzar i jutjar, dir que un pare o una mare són dolents. Hem de pensar què hi ha darrere i que aquestes persones també en algun moment van ser nens, fills i filles d’algú. Volia incloure un conte que té lloc al 69, quan els meus pares eren petits, i també després d’una guerra i com aquestes situacions, generació darrere generació, continuen. No m’interessava culpar, sinó el punt de vista del nen, el moment en què se n’adona que alguna cosa no va bé.

L’esperança arriba justament amb les noves generacions.
Estem mirant endavant, no parlem ni de mites nacionals ni de Iugoslàvia com una era utòpica. Això és el que tenim i a partir d’aquí hem de treballar. A Belgrad se celebren unes manifestacions increïbles feministes i em sento molt orgullosa d’aquesta generació que es belluga. En aquesta situació, el que ha ajudat és la connectivitat, l’internet, totes les coses que podem llegir de l’altre món, tot el moviment #Metoo que ha arribat d’altres llocs, de països que funcionen millor, i ho hem vist per xarxes socials. Sabem que podem fer-ho d’una altra manera. Especialment, la qüestió de les dones, igual que el que està passant a l’Iran. Almenys, a la meva generació no som tan tancades. Tenim molts models.

Des del punt de vista de la connexió amb l’antiga URSS, com estan vivint la invasió ucraïnesa?
Aquesta connexió o relació entre Sèrbia i Rússia també és un mite, aquest mite de fraternitat ortodoxa, un mite molt masclista. Quan parlem de la guerra a Ucraïna hi ha la part oficial, diguem-ne de Sèrbia, que no ha posat sancions a Rússia, però després també hi ha gent amb sentit comú, que hi pensa que és una situació de bojos. Personalment, formo part d’una organització que està ajudant a escriptors ucraïnesos a trobar residències a Sèrbia per anar-se’n d’Ucraïna amb els seus fills, escriptors i escriptores, per poder treballar. Hi ha persones que no estem d’acord amb la política oficial i, a més a més, nosaltres hem viscut aquestes situacions, haver de fugir del país, perdre-ho tot, no saber on dormiràs, per la qual cosa, jo no puc no empatitzar amb la gent d’Ucraïna. Els que es posicionen al costat de Rússia, ho fan per raons mítiques de la idea de Gran Rússia i gran Sèrbia, però les persones que tenen almenys una mica de coneixement de què està passant, no.

$!Lana Bastašić: «Per entendre què va passar als Balcans hem de deixar de jugar a culpable i a víctima»

Vostè va estar aquí a Barcelona quan va tenir lloc tot el Procés. Suposo que va escoltar moltes vegades que acabaríem com als Balcans. Què en pensava?
Em fa una mica de ràbia quan els Balcans es fan servir com un model per a discursos polítics perquè són molt complexos tant històricament com geogràficament. Espanya no és Iugoslàvia. Espanya és una monarquia i Iugoslàvia es va construir batallant contra el feixisme, a Iugoslàvia va guanyar l’esquerra. Llavors, fer aquesta connexió entre un país que és una monarquia, on va guanyar el feixisme i on molts partits polítics encara tenen connexió amb aquella època, comparar això a un país d’esquerres i feminista, que es va fundar amb una declaració antifeixista, per a mi és no respectar la memòria històrica.

Hem de tenir cura amb els drets que tenim i amb tot el que hem après perquè a vegades les societats poden desaprendre de la mateixa manera que aprendre

Què significa ‘nacionalisme’ per a vostè?
Aquest nacionalisme exclusiu que diu que només pot viure en un territori una determinada mena de gent, serbis, ortodoxos, heterosexuals, blancs, aquesta mena de paranoia i de neteja de l’espai, és un nacionalisme tòxic, que pot entrar en conflicte. Però el sentit de voler autoidentificar-se, de voler decidir, de voler ser un subjecte polític que té drets, és completament una altra cosa. En tot cas, una dona de Bòsnia no pot resoldre el conflicte d’Espanya i Catalunya. Això s’hauria de preguntar a un català i no a mi, però no m’agrada quan algú utilitza el meu país i no parla de la complexitat i de les diferències que hi són.

$!Lana Bastašić: «Per entendre què va passar als Balcans hem de deixar de jugar a culpable i a víctima»

Quant a la memòria històrica, ho porten millor que Espanya?
Ja va passar a Iugoslàvia amb la memòria històrica dels anys 40. Per exemple, el meu avi va estar en un camp de concentració quan tenia onze anys i els feixistes croats van matar la seva família. Però a Iugoslàvia es va tapar per poder construir. No obstant això, va sortir de manera brutal als anys 90 i alguns crims i violència es justificava per successos que van tenir lloc 50 anys enrere. Actualment, hi ha molt revisionisme, nacionalistes serbis i croats, d’alguna manera estan dient que potser algunes coses d’aquests feixistes no van ser tan dolentes i això em fa moltíssima por. I ara, amb tots els fantasmes dels anys 90 encara s’estan trobant cossos, persones desaparegudes, encara hi ha moltes coses per entendre i crec que per fer-ho hem de deixar de jugar a culpable i víctima i parlar com adults, de la responsabilitat. Així comença tot. Jo parlo de què he fet i tu parles de què has fet. Però els Balcans encara estan un moment d’adolescència. Falten anys per poder parlar d’aquesta manera.

Per què aquest llibre de relats?
Entre dues novel·les està bé tornar al conte curt perquè és com el taller de fer escriptura, de fer ficció i a mi m’encanta fer relats. També em vaig quedar amb algunes qüestions d’infància a Bòsnia i als Balcans, que no podia treballar massa a la novel·la. Finalment, en aquests moments a Sèrbia s’està parlant molt que les dones hem de tenir fills perquè no tenim prou serbis al món, una idea masclista. I jo plantejo aquesta pregunta, i què fem amb els fills?, què passa amb aquests nens? Parlem una mica de quina mena de món tenim. Per totes aquestes qüestions, vaig fer un llibre brutal sobre què vol dir ser nen o nena als Balcans en aquest moment i així també deixo alguns dels meus fantasmes tranquils i puc fer la pròxima novel·la.

Comentarios
Multimedia Diari