Natura, aliada o enemiga

‘Natures’ són relats d’onze escriptors i escriptores, entre ells Mònica Batet i Joan Todó.

| Actualizado a 03 octubre 2021 16:58
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’oceà infinit, muntanyes que intimiden, boscos que parlen a les nits... Natures (Edicions Sidillà) va néixer en finalitzar el primer confinament. Era el moment en què tothom, angoixats entre les quatre parets dels habitatges, sentia la necessitat de tornar a connectar amb el planeta. S’havia de protegir, s’havia de cuidar -es deia aleshores- perquè se’ns havia girat en contra en forma de pandèmia mundial. Va ser llavors quan als editors de Sidillà, a la Judit Pujadó i al Xavier Cortadellas, els va caure a les mans un recull científic sobre la naturalesa i van pensar a fer-ne un altre, però en forma de relats. El resultat és Natures, onze històries creades per escriptors i escriptores dels països de parla catalana, entre ells l’ebrenc Joan Todó i la tarragonina Mònica Batet, tot plegat conduït amb il·lustracions de la Montse Mayol. 

«Cada autor ha fet el que ha volgut», diu la Judit Pujadó. I encara més, «els relats dels homes són diferents dels de les dones. És a dir, la majoria d’autores tenen la natura més interioritzada, per la qual cosa parlen des d’una perspectiva més íntima. I pel que fa als escriptors, molts d’ells la remeten a la infantesa, al moment de la descoberta, quan es comença a sortir de casa i a veure que hi ha un món fora que atrau, entusiasma, interpel·la i fascina», ressalta l’editora. Justament aquest camí cap a la infantesa és el triat pel poeta ebrenc Joan Todó (La Sénia) en el seu relat La cabra.

 

 

 

Les paraules importen
Si bé el contingut és simple, no així la forma. La cabra explica la història d’un home que puja cap a la muntanya, a la Serra de Pallerols. Ja no està en forma i l’excursió li costa Déu i ajuda, fins que en un moment determinat l’aparició d’una cabra l’obliga a aturar-se. «Ens ha passat a tots», comenta en Todó. «Aprofites per mirar-te-la i tan bon punt es cansa, continua el camí. Sempre és un moment de pausa, que el protagonista del relat fa servir per recordar els seus anys de nen». Al mateix temps, l’escriptor de La Sénia evoca la seva primera experiència clau, «d’anar a la finca a aplegar, amb el iaio, la casa, les eines...». 

No obstant això, aquesta senzillesa es presenta embolcallada d’un llenguatge ric i, en moltes ocasions, desconegut. En aquest sentit, el Todó comenta que l’elaboració va ser experimental. El va escriure partint del diccionari del Joan S. Beltran i Cavaller. «Eren dos volums amb paraules pròpies del lèxic tortosí, algunes que ni tan sols sortien al Fabra, i anava fent frases amb les quals m’interessaven», perquè justament la seva percepció de natura està connectada amb una sèrie de vocables de les Terres de l’Ebre. El lingüista Beltran, però, no va arribar mai a llegir la història, ja que va morir durant la seva elaboració, l’octubre de 2020. 

 

 

 

Quan el paisatge et fa infeliç
I del record nostàlgic a la natura com a enemiga, hostil o, si més no, com un context desencadenant d’emocions no sempre positives. És el Tramsa, Tromsa, Tramso, de l’escriptora Mònica Batet. «Volia parlar d’un paisatge que et pot fer infeliç», revela. Així, per una banda el lector es troba Sokolowsko, una ciutat amb un balneari on tractaven el pare del cineasta Krzysztof Kieslowski (autor de la trilogia Tres colors), una localitat alemanya que en acabar la Segona Guerra Mundial es va convertir en polonesa. «Els alemanys van marxar, la ciutat es va quedar buida i els polonesos van arribar i van ocupar les cases. Això va passar a tot el nord de Polònia», explica la Mònica.

Així mateix, per ajudar a bastir el relat, l’autora es va inspirar en El doctor Hanemann, de Stefan Chwin (Acantilado), que es centra en la ciutat de Danzig o Gdansk, segons estigués sota domini alemany o polonès.

 

 

D’altra banda, Tromsø, la ciutat més al nord de Noruega, on a l’hivern pràcticament no veuen el sol. «Potser surt mitja hora, per la qual cosa hi ha un índex molt alt de depressions i suïcidis», assenyala la Mònica qui, malgrat haver passat molt de temps als països nòrdics, no ha pujat mai tan amunt a l’hivern. «No sé què em passaria si ho fes», reconeix. D’aquesta manera, Tramsa, Tromsa, Tramso transita entre tres ambients, el d’una dona situada en algun lloc indeterminat de Catalunya i les històries de Sokolowsko i Tromsø. 

Els altres relats de Natures arriben de la mà de Miquel Aguirre, Joan Benesiu, Núria Cadenes, Melcior Comes, Carlota Gurt, Laia Llobera, Adrià Pujol i Simona Škrabec. Tots embastats per les il·lustracions de la Montse Mayol, la qual va tenir la llibertat de crear la seva pròpia visió de la natura. «Per a mi és un concepte tan ampli, complex i sublim que em costa imaginar-me-la mitjançant la figuració», sosté. «Sempre que hi penso la veig en un sentit abstracte perquè per a mi és allò més pur de la creació». Unes paraules que es transformen en un discurs il·lustratiu heterogeni degut, sobretot, als textos «diferents i complexos entre ells».

 

 

Com a conseqüència, la Montse es va convertir en una autora més. «Tal qual llegia els textos, agafava aquella part de la natura que considerava meva i la interpretava fent-ne una obra nova». Així les coses, els boscos plens de veus de la Mònica Batet es tradueixen en fulles de diferents formes. En el cas del Joan Todó, La cabra és un reguitzell de paraules.

Aliada o enemiga? «Visc entre muntanyes. Cada dia soc conscient que pot ser una molt bona aliada o la pitjor enemiga», conclou la Montse.

Comentarios
Multimedia Diari