Jordi Rovira, retrat idealitzat

Pas de zebra. Fill predilecte de Tarragona, personatge de fidelitat insubornable, admirat per uns, denotat per altres. Aquest 2024 es commemora l’Any Rovira

06 enero 2024 20:32 | Actualizado a 07 enero 2024 07:00
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Aprimers de setembre vaig rebre una trucada de l’amic Òscar Martín Vielba. Historiador, membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, per a dir-me que l’any vinent volien dedicar-lo a la figura i obra de Jordi Rovira, periodista i historiador, Bibliòfil, President de la Arqueològica i bon amic nostre, que ens va deixar de sobte ara farà deu anys. L’Òscar em va comentar si faria alguna cosa al respecte. Li vaig contestar que podia fer un cap d’en Jordi, com ara els que vaig fer de Lorca i Dalí, que van estar exposats a la RSAT, durant la commemoració del 80 aniversari de la visita / visites del poeta a Tarragona. Em va dir que fantàstic!

Vaig començar a donar tombs a la proposta, i en les meves cabòries vaig recordar que Jordi Rovira tenia un cap romà imponent que accentuava pentinant-se a la manera d’August, a banda cal dir que era un enamorat de la romanitat de Tàrraco i havia publicat articles a La Vanguardia i havia escrit llibres al respecte. Fill predilecte de la ciutat, personatge de fidelitat insubornable, admirat per uns, denotat per altres, amb qui vaig tenir la fortuna de col·laborar en diversos projectes. Tot un repte, perquè jo sentia que tenia que fer un cap romà, vaja! Romà potser no, però si amb tots els rigors d’un treball del renaixement, i jo feia cinquanta anys que havia fet la darrera escultura figurativa, a més, és clar, calia que s’hi assemblés, perquè del contrari me’l fotrien per barret!

Jordi tenia un cap romà imponent que accentuava pentinant-se a la manera d’August. A més, cal dir que era un enamorat de la romanitat de Tàrraco

Fent tant de Temps que no realitzava una obra d’aquestes característiques, tampoc podia considerar quan tardaria en culminar-la, tenint en conta que encara estic pendent d’una operació de cataractes, i els problemes de visió s’afegeixen a la tasca. Per tant vaig decidir posar-m’hi quan més aviat, millor. Recordava els meus inicis en el món de les arts plàstiques, a finals dels anys seixanta, quan pintava retrat i paisatge.

En vaig pintar molts de retrats, i prou be, val a dir-ho, fis que me’n vaig cansar i el dia que la Diputació de Barcelona va adquirir una col·lecció d’obres meves, em vaig dir a mi mateix que no pintaria mai més retrat d’encàrrec. El pintaria quan jo volgués i a qui volgués. En el transcurs de cinc dècades han estat contats. I ara tocava demostrar la destresa, un xic rovellada, però és com allò d’anar en bicicleta. No s’oblida.

Finalment passats tres mesos me’n vaig sortir. És un cap romà d’en Jordi, idealitzat, si, com quasi tots els caps romans realitzats post-mortem. Podria pertànyer a alguna de les escultures togades trobades al Teatre romà de Tarragona. També vaig prometre, que no jurar, que si el Temps m’ajudava a concloure el texte en el que estic treballant des de fa temps, El Quadern egipci, en el que Rovira hi te el seu espai, el publicaria a finals d’any. Que els deus de l’Olimp ens siguin favorables!

Comentarios
Multimedia Diari