L’Ebre al seu pas per Tortosa ha registrat el tercer millor any hidrològic del segle, segons ha confirmat la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre al Diari. Encara que avui per exemple només registre un cabal de 133 m3/s, això no vol dir que el conjunt de les aportacions d’enguany de l’Ebre no haja sigut molt més alt que altres anys hidrològics.
L’any hidrològic es calcula des de l’1 d’octubre finsal 30 de setembre del següent any, i això és a causa del mateix cicle de l’aigua (a l’estiu minven les precipitacions i a la tardor tornen). Al conjunt de la Conca de l’Ebre, les precipitacions han sigut un 25% superiors a la mitjana, i això ha permès una millora generalitzada.
De fet, cal recordar l’episodi de fortes pluges l’abril passat, quan la crescuda, una de les més importants dels últims 50 anys, va provocar desbordaments i destrosses en alguns pobles de l’Aragó i va fer patir els veïns d’alguns pobles ebrencs de la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre, com Miravet o Aldover.
Així doncs, en conjunt, les precipitacions han superat la mitjana d’un any normal, situant el 2017-2018 com el segon més humit dels últims 20 anys, només superat per l’any hidrològic 2012-2013. També les reserves de neu han estat superiors a la mitjana a tot el Pirineu i molt especialment en la meitat oriental. Així, al mes d’abril es va assolir una reserva anual màxima de gairebé 3.000hm3, el valor més alt dels últims cinc anys.
Com a conseqüència directa de les altes precipitacions, les aportacions anuals també arriben a xifres destacades. En concret, aquest any hidrològic ha estat el tercer amb més aportacions de l’Ebre fins a Saragossa dels últims 20 anys (només per darrere del 2012-2013 i del 2014-2015, superant la mitjana en un 44%), segons informa la CHE. I el mateix, a l’Ebre a Tortosa (amb 12.266 hm3), per darrere del 2012-2013 (15.552 hm3) i del 2002-2003 (amb 13.974 hm3), un 38% més de la mitjana. Sense dubte l’episodi dels aiguats del 2002 i 2003 és el que més ha quedat registrat en la memòria col·lectiva.
Convé indicar que es va començar l’any hidrològic amb les reserves baixes (3.374 hm3, un 44% del volum total), després d’un any de sequera, especialment a l’Eix de l’Ebre, la Rioja i els grans sistemes del marge esquerre. Actualment, les reserves del total són gairebé 5.000 hm3, un 65%, quan la mitjana dels últims 5 anys, a data 1 d’octubre, és de 4.085 hm3, un 53%.
Cal recordar que l’any passat va haver-hi una greu sequera, tal com ja va alertar en reiterades ocasions el Diari, i aquesta irregularitat de passar d’un any molt negatiu a un de més positiu no és el primer cop que passa. La CHE explica que un dels pitjors anys fou el del 2011. En canvi, el 2012 va ser extraordinàriament bo. La irregularitat del cabal de l’Ebre es nota especialment en una ciutat com Tortosa, on ara, a diferència de l’abril, hi ha formades grans platges a la llera.
Quant als índexs de sequera, definits en el Pla d’Actuació en Situació d’Alerta i Eventual Sequera de l’Ebre, recullen que actualment es troben en situació de normalitat la majoria dels sistemes, amb l’excepció de les conques dels rius Aigües Vives, Martín, Guadalop i Matarranya, tots al marge dret més oriental de la Conca, que es troben entre alerta i prealerta.
L'Ebre té una edat de 10 milions d'anys
Els geòlegs Álvaro Arasa i Lluís Cabrera, del Grup Ebrerecerca, han publicat aquest mes de setembre a la prestigiosa revista Geologia Acta de la Universitat de Barcelona el treball «Neogene-Quaternary onshore record in the lower Ebro river incised palaeovalley».
Segons els catedràtics, fa molts anys, entre 35 i 25 milions d’anys, l’àrea actual de la conca de l’Ebre a les rodalies de les actuals Flix i Mequinensa estava ocupada per les aigües d’un llac poc profund que s’estenia fins més enllà de Fraga i Saragossa. Els rius que drenaven les aigües de pluja del Pirineu i de les serres les aportaven a aquell sistema lacustre tancat. Era, segons aquest estudi, una conca en la qual el balanç entre aportació d’aigua i evaporació variava seguint cicles climàtics humits-àrids que feien canviar el volum de les aigües retingudes.
Així doncs, el paisatge de la conca de l’Ebre ha canviat infinit des de la prehistòria. «Abans el riu Ebre no drenava al mar Mediterrani, sinó que anava a un llac», explica al Diari geòleg Álvaro Arasa, que porta ampliant la seua tesi amb nous estudis des de fa un grapat d’anys. «Els geòlegs podem llegir el que passava fa milions d’anys pel que queda registrat a les roques, als còdols, als sediments».
Aquell drenatge estava condicionat per les pujades i baixades del nivell del mar, que fa 11 milions d’anys va baixar uns cent metres. El riu Ebre es formà a partir d’aquelles pujades i baixades i dels processos d’erosió, fa 10 milions d’anys. Els petits rius existents a la serralada muntanyosa que limitava la conca de l’Ebre pel sud-est van incrementar la seua capacitat d’erosió, les seues capçaleres van remuntar aigües amunt i van formar valls encaixades. Al pas de Barrufemes, entre Xerta i Miravet, i al pas de l’Ase entre Garcia i Ascó es pot deduir l’existència de l’excavació de la vall del que va ser el primer riu Ebre.
Segons els geòlegs, fa uns 6 milions d’anys el riu Ebre desembocava al nord de l’Ampolla, de Cap-Roig, i ja havia configurat en gran part, mitjançant l’erosió, el que actualment és la xarxa de drenatge de la conca hidrogràfica de l’Ebre.
Una altra dada impactant que aporta l’estudi és que es calcula que fa uns 7 milions d’anys el mar Mediterrani va arribar a assecar-se, a causa també de quedar tancades les connexions marines entre la Mediterrània i l’oceà Atlàntic, ja que hi va haver un xoc entre la placa africana amb l’europea.
Després de formar-se l’estret de Gibraltar, el nivell del mar va anar pujant progressivament fins a estabilitzar-se. Es calcula que s’han generat i superposat fins a cinc deltes a la desembocadura del riu Ebre.