El més meravellós de la meva vida ha estat Casa Boada, on he conegut moltes bones persones i he après molt. He tingut clients de tot tipus: aviadors, antics miners, i persones molt humils que amb molts pocs ingressos van poder costejar els estudis per sons fills i que es van acabar comprant pis i parcel·la per als diumenges.
També he tingut clients que han passat a la història en majúscula de Tarragona. I n’he tingut d’«espavilats» i de savis amb un toc estrany. Recordo que un client que va comprar un Seat 850 i li va durar poc, ja que al diposit de gasolina hi afegia aigua amb gas i oli d’oliva.
Era un home savi, sabia de tot i jo quan no sabia alguna cosa sempre li preguntava, i ell em contestava. Tenia dues carreres i una me música, va ser feliç però la vida no es va portar bé amb ell. Dels meus clients d’abans recordo el senyor Pau, sereno, amb un manyoc de claus.
Era el vigilant del barri i duia un bastó llarg que li servia er apagar els llums d’algun aparador. Els xiquets, com que duia tantes claus, li deien «Sant Pere».
L’hostaleria ha passat èpoques molt dures.
Recordo quan en els meus temps de joventut a Casa Boada treballar a l’hostaleria era sinònim de treballar sense horari, amb un marge mínim. Em venen al cap les paraules del meu pare quan em deia «no se que passarà».
Els clients han reprimit la propina, que simbolitza un agraïment per l’amabilitat i el bon servei
Avui han sorgit nous problemes i s’han alçat moltes veus contràries als hostalers. Jo penso que hem d’intentar pensar en en positiu. L’hostaleria és un negoci dels més antics, i sempre hi han hagut temps millors i temps pitjors.
Quan vaig pel carrer no són poques les persianes de comerços baixades amb un cartell on hi diu que es ven o es traspassa, i entre aquests locals molts són bars i m’assalta una pregunta: Com seria Tarragona sense els nostres bars?
Els amics, les tertúlies... Els bars que ho fan bé triomfen, però en molts hi falta aquell toc d’estimació i alegria en servir el client. El que et serveixen ha de ser bo, sí; però també ha d’estar ben servit. I si hi has menjat t’han de preguntar si t’ha agradat.
En alguns llocs, com ara al Denver, t’acompanyen la beguda d’una petita tapa. En d’altres l’únic objectiu és que beguis més metre esperes el plat. Les coses van canviant, i avui dia en molts establiments et cobren a banda el pa.
Hi ha llocs on no hi ha ni oli, ni vinagre, ni sal, ni escuradents... ni res de res. Al final, quan el client està a gust en un bar o un restaurant, acaba tornant.
Els clients han reprimit cada cop més la propina, que simbolitza un agraïment per l’amabilitat i el bon servei. I d’altra banda en alguns llocs es comencen a veure cartells per acabar amb els clients que s’estan tot el matí per prendre un cafè o un quintet, llegeixen el diari i s’estan tot el matí o tota la tarda a la taula.
He vist que a León ha fet certa fortuna un cartell que diu que per cada consumició és mitja hora de seure. En els bars d’abans hi havia el cartell de prohibit escopir, alguns posaven escopidores, perquè molta gent escopia a terra. En això, almenys hem avançat.
A Tarragona no és estrany veure cartells on s’indica que l’excusat només és per a clients. I ho entenc, netejar costa i hi ha persones que ho deixen malament. Però també hi ha les emergències que puguin tenir persones grans, o nens petits.
El que fa la gent bruta que només pensa en ella mateixa al final ho acaba pagant la bona gent. Jo a Casa Boada mai vaig posar aquest cartell, n’hi tinc d’altres, però no aquest.
