«En escoltar, l’altre dia, el vostre generós testimoniatge, les llàgrimes em vingueren als ulls. El vostre sol nom evoca en mi moments tan intensos de la meva vida!», escrivia el poeta i polític republicà Ventura Gassol al cardenal i arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer, el 23 de setembre de 1941. Un tribunal francès acabava de desestimar la petició d’extradició a l’Espanya de Franco del qui fou poeta, conseller de Cultura de la Generalitat als anys 30 i un dels fundadors d’Esquerra Republicana.
Ventura Gassol s’havia lliurat així de l’extradició a Espanya on s’enfrontava a una sentència de mort o de molts anys de presó. Podia haver patit la dissort del president Companys, que havia estat executat a Montjuïc l’any anterior, després de ser detingut a França per la GESTAPO i lliurat a les autoritats franquistes.
La carta d’agraïment enviada per Ventura Gassol al cardenal que fins ara no s’havia trobat, mostra que la intervenció de Vidal i Barraquer davant del tribunal francès va ser decisiva perquè aquest decidís rebutjar l’extradició de Gassol demanada pel govern franquista. «Com estic agraït pel que heu fet per mi! Quina impressió feren les vostres paraules! En sonar el vostre nom es veié a la cara de tots que la nostra causa era guanyada», li escriu Gassol al cardenal sobre la vista.
El procés d’extradició del poeta i polític català Ventura Gassol ha estat documentat a bastament per Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, a La NO- extradició de Ventura Gassol. Fins ara, però, no s’havien trobat els documents relatius a la intervenció del cardenal Vidal i Barraquer davant del Tribunal que havia de decidir l’extradició de Gassol.
Franco es venja dels líders republicans
Un cop guanyada la guerra, el règim del general Franco es va dedicar a perseguir tothom qui s’havia significat durant els anys de la República o hi havia tingut càrrecs. La repressió era cruel i implacable, dins i fora de les fronteres espanyoles. Fossin on fossin d’Europa, el dictador feia buscar aquests exiliats republicans i en demanava l’extradició a Espanya, on els detinguts podien ser executats o empresonats de per vida, sense dret a una defensa justa. Facilitava aquesta persecució la dominació nazi de gran part d’Europa.
A mitjan agost de 1941, li toca el torn a Ventura Gassol que és empresonat a Aix-en-Provence, juntament amb altres antics dirigents republicans: el també exconseller Josep Tarradellas i l’excap del govern espanyol, Manuel Portela Valladares.
Són a la França de Vichy, la que col·labora amb els nazis, mentre que la resta és ocupada directament per les tropes alemanyes. El govern de Franco demana l’extradició de tots tres polítics per jutjar-los a Espanya i tots tres lluiten per evitar-ho.
Vidal i Barraquer, aquell estiu de 1941, també viu una mena d’exili. És a Suïssa, mentre intenta per tots els mitjans que Franco el deixi tornar a Tarragona com a arquebisbe i amb tots els drets. La situació és delicada pel cardenal perquè l’entorn del dictador fa mans i mànigues per impedir el retorn.
Acusen Vidal i Barraquer de no haver donat prou suport a la causa franquista -no va signar la carta dels bisbes espanyols de suport a l’Alzamiento-, de ser separatista i d’haver tingut massa relacions amb els enemics del dictador, els anomenats «rojos».
Una carta que trasbalsa
el cardenal
Enmig d’aquestes fatigues, Vidal i Barraquer rep una carta que remou els seus records més dramàtics i el trasbalsa emocionalment. El capellà de Nôtre Dame de Niça, Daniel Leperq, l’escriu «obligat per un deure d’amistat» i li explica que «perilla la seguretat dels dos homes que el van ajudar i facilitar la seva sortida de Catalunya quan el país era en poder dels comunistes i enemics de la fe cristiana, perquè el govern espanyol demana la seva extradició».
Leperq li diu al cardenal que es tracta del poeta català Ventura Gassol i de Josep Tarradellas, conseller de Governació de la Generalitat que «tant van cooperar en el salvament de les vides de nombrosos capellans i religiosos». El clergue de Niça demana a Vidal i Barraquer que, «per caritat cristiana», escrigui a l’advocat de tots dos homes, Paul Augier, exposant la veritat, deixant clar que no són assassins, sinó tot el contrari. Leperq creu que això podria ajudar la causa dels dos homes davant del tribunal.
El govern franquista demana l’extradició de Ventura Gassol essencialment per la seva actuació política durant l’època republicana -que llavors va ser perfectament legal-, per haver incitat a l’assassinat del bisbe de Barcelona Manuel Irurita Almandoz i per haver-se quedat diners públics dels destinats a la compra de material de guerra.
El dia 16 d’agost, tres dies després que el capellà de Niça demanés l’ajut de Vidal i Barraquer, el seu secretari, Joan Viladrich, escriu a l’advocat de Ventura Gassol, des de la Chartreuse de la Valsainte, una carta en què deixa clar l’interès que va posar Ventura Gassol en salvar la vida del cardenal, del bisbe de Tortosa i d’ell mateix arran dels fets de juliol de 1936 a Espanya. Destaca que va ser Gassol qui els va conduir fins al vaixell que els va portar de Barcelona a l’estranger.
La defensa de Gassol hauria estat el detonant definitiu perquè Franco impedís el retorn del cardenal a Tarragona
Però el cardenal Vidal encara reflexiona sobre la resposta en defensa de Gassol. Segons escriu el secretari de Vidal i Barraquer a les seves memòries, «el cardenal es captenia prou bé del compromís que això podia portar-li, car difícilment podia passar inadvertit pel mateix govern, que no devia deixar de tenir observadors secrets que l’informessin». El cardenal sabia que es jugava el seu retorn a Tarragona.
La defensa de Vidal i Barraquer impacta el tribunal
Finalment, el 29 d’agost, quan els polítics catalans ja portaven quasi un mes a la presó d’Aix, Vidal i Barraquer escriu en francès la seva carta en defensa de Gassol: «Havent-me estat demanat, dono testimoni de les gestions fetes espontàniament pel senyor Ventura Gassol en qualitat de conseller de la Generalitat de Catalunya per salvar la meva vida seriosament amenaçada després dels fets de juliol de 1936».
I continua la carta del cardenal, «[...] ha estat el senyor Gassol en persona qui m’ha portat a mi, al bisbe de Tortosa i al meu secretari fins al vaixell ancorat al port de Barcelona que ens va portar a l’estranger». Al moment de partir aquella nit, Vidal li demana una vegada més a Gassol d’intentar salvar la vida del seu bisbe auxiliar, Manuel Borras. Segons escriu el cardenal en aquesta carta, Gassol li va contestar que «s’ocupava de salvar un altre bisbe i nombrosos eclesiàstics». La carta de Vidal i Barraquer de suport al poeta està signada a Givisiez el 29 d’agost de 1941.
El 12 de setembre de 1943 tots dos es van retrobar a Fribourg. Hores després moria Vidal i Barraquer
Segons assistents al judici, el testimoniatge del cardenal va causar un gran impacte al tribunal que, finalment, va decidir rebutjar la demanda d’extradició. Gassol va ser alliberat immediatament i, com a conseqüència, Josep Tarradellas. A la sentència es diu que, malgrat l’acusació del govern espanyol per la qual demana l’extradició de Gassol, «els testimonis presentats semblen demostrar que el bisbe de Barcelona era viu després de la marxa de Gassol de la ciutat i que aquest va salvar nombroses vides.» De fet, Gassol es va exiliar a França l’octubre de 1936 perquè els anarquistes que van aprofitar la guerra, provocada pel cop d’estat del general Franco, per iniciar a Catalunya la seva pròpia revolució, no perdonaven a Gassol que protegís els qui ells volien eliminar: polítics de dretes, empresaris, industrials i, sobretot, religiosos.
El cardenal es va jugar
el seu retorn a Tarragona
A l’arxiu Vidal i Barraquer, juntament amb la carta del cardenal, hi ha una nota en què es demana la màxima discreció en fer-ne ús, donada la «situació delicadíssima del signant que no ha reparat en fer l’única excepció en el silenci que deures molt greus li imposen». Ventura Gassol és conscient d’això i a la seva carta d’agraïment al cardenal també diu: «[...] quin gest el vostre en els moments que viviu. Sé tot el que el significa i per això heu arribat tan al fons de la meva ànima».
Tot això lliga amb la tesi de Castellet i Felip, segons la qual la defensa de Ventura Gassol va ser el detonant definitiu que va fer que Franco impedís per sempre el retorn de Vidal i Barraquer a Tarragona. El cardenal va preferir ser agraït i fidel als seus principis tot defensant la vida de l’home que li havia salvat la seva.
Ventura Gassol escriu la seva carta d’agraïment des de la Pensión Alice de la vila francesa de Saint Raphaël i li diu una cosa molt curiosa al cardenal: «Ja és la segona vegada que ajudeu a salvar la meva vida en perill». Tot indica que l’atzarosa vida política que va tenir Ventura Gassol abans de la República requerís també la intervenció del cardenal Vidal i Barraquer, que llavors era una de les figures més significades de l’Església espanyola.
Un cop alliberat, Ventura Gassol no només dona les gràcies al cardenal per escrit, també desitja fer-ho en persona. Ho intenta a través de l’industrial i mecenes català Ramon Patxot, exiliat a Suïssa i una de les persones que Gassol també salvà. Patxot sempre li diu que el cardenal està massa delicat i que no li convenen les emocions. No serà fins dos anys més tard, l’estiu de 1943, quan Patxot organitza la trobada a Suïssa on viuen tots tres. «He trobat [el cardenal] molt refet i animat i m’ha dit que desitjava molt veure-us», escriu Patxot al poeta. Patxot organitza la trobada el 12 de setembre de 1943 a Fribourg, segons les cartes que es poden consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El cardenal i Gassol no s’havien vist des del 30 de juliol de 1936 a Barcelona, aquella nit terrorífica en què el llavors conseller va aconseguir embarcar el cardenal en el vaixell italià Fiume per salvar-lo de la persecució de la CNT-FAI que l’hauria assassinat. A Fribourg, tots dos van recordar aquest episodi i altres moments dramàtics de la guerra del 1936-39, però el cor del cardenal ja no estava per a més emocions i, hores després d’aquella trobada històrica, va morir a la residència de monges on s’hostatjava.
