El president veneçolà detingut anava malfardat amb un paravent amb caputxa i unes xancletes amb mitjons blancs. És difícil anar de manera més ridícula. El Lute estava conduït per dos guàrdies civils esquifits, un dels quals duia el detingut emmanillat d’un braç perquè l’altre el portava embenat. Els encarregats de flanquejar Maduro eren dos agents de l’Administració per al Control de Drogues (DEA), amb un posat de poca cosa.
Si com ha dit el cap de l’Estat Major nord-americà, Dan Caine, l’Operació Resolució Absoluta es va planificar fins a l’últim detall (fins i tot sabien què menjava Maduro i què feia amb les mascotes), és de suposar que també tenien ben estudiat com seria la primera exposició pública del capitost del chavisme. En el cas d’El Lute, l’escenografia els va sortir de natural: un quinqui de Pizarrales, exhibit davant del quarter de la Guàrdia Civil de Calzada de Valdunciel a l’Espanya profunda dels anys seixanta.
Ara, amb la captura de Maduro, hem sabut que també hi ha una Amèrica profunda al segle XXI en la qual regeix la llei del més fort per damunt de tota norma. Una llei que executa la pena de telenotícies amb una escenografia molt calculada per denigrar el capturat. Entre la imatge d’El Lute a Valdunciel el 1966 i el MDC de Nova York el 2026 hi ha molta distància en el lloc i en el temps, però no tanta en la manera d’exercir el poder. És possible que Maduro sigui un malfactor, però ho ha de dir un jutge. I en cap cas es pot denigrar una persona exhibint-lo amb xancletes i mitjons blancs.
Lo más leído
Lo último