Ucraïna. Una guerra per la democràcia

Amb la invasió d’Ucraïna resulta inevitable pensar en els inicis de la II Guerra Mundial, quan Adolf Hitler, després d’annexionar-se Àustria i els Sudets, va envair Polònia davant la impotència de les democràcies. En la perspectiva històrica, Ucraïna interpreta, al segle XXI, el paper de Polònia al XX. Vladimir Putin, com Hitler, utilitza el pretext de protegir la població russa. El dictador nazi presentava la defensa del levensraum (o espai vital) com a excusa per envair els països orientals i la zona fronterera amb França.

Hitler executava la venjança per «la humiliació del poble alemany» al Tractat de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial. Vladimir Putin esgrimeix l’incompliment dels acords que van seguir a la fi de la Guerra Freda. I «l’espai vital» és ara «la mare Rússia». Sobre aquestes brases, Vladimir Putin i el clan que li dóna suport han alimentat el ‘foc emocional’ que torna a incendiar Europa.

Als anys trenta van entrar en conflicte les grans ideologies. Les democràcies liberals davant del nazisme. El nazisme, davant del comunisme. Tots sabem el desenllaç. La democràcia va vèncer. Però els gèrmens antidemocràtics seguien allà. I vuitanta anys després de la Segona Guerra Mundial, les democràcies es veuen atacades de manera política, militar i econòmica per part d’un règim totalitari.

Rússia ha mostrat les cartes. I la Xina? Lluís Amiguet, company de La Mirada i de molts anys de periodisme, va publicar a La Contra de ‘La Vanguardia’ (14/03/2022) una entrevista reveladora a Lanxin Xiang, director de l’institut of Security Policy de Xangai. En ella, afirma que «el món no es divideix entre democràcies i autoritarismes, sinó entre civilitzacions que han de dialogar o acabaran destruint-se». En altres paraules, les ‘civilitzacions’ no han de ser necessàriament ‘democràcies’ i, en conseqüència, Occident ha d’acceptar que ‘civilitzacions’ com la russa o la xinesa vulnerin els drets humans. I renunciar a defensar les aspiracions democràtiques d’Ucraïna. I, per suposat, dels russos o xinesos.

A principis del 1989, any de la caiguda del Mur de Berlín, el politòleg nord-americà d’origen japonès Francis Fukuyama va publicar un article a la revista ‘The National Interest’ amb el títol ‘La fi de la història?’. Quan ja s’intuïa l’enfonsament imminent de la Unió Soviètica, Fukuyama defensava la tesi que no s’estava acabant només la Guerra Freda, sinó que es vivia un fet molt més profund. Era «la fi de la història com a tal», és a dir, «el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia liberal occidental com la forma definitiva de govern humà».

Evidentment, no va ser la fi de la història. Ni de les guerres. Ni dels conflictes per raons polítiques, econòmiques, religioses o geoestratègiques. Ben al contrari: el món es va convertir en més inestable i encara esperem la conquesta global de la democràcia liberal que va pronosticar Fukuyama. Aquell mateix any 1989, a la primavera, la Xina va acabar a sang i foc, a Tiananmen, amb el somni de la democràcia, i, trenta anys després, va reprimir a la població d’ Honk Kong que demanava llibertat.

Rússia va quedar sotmesa a un règim cada vegada més totalitari i agressiu. Mentre a Occident creixien els moviments antiglobalització i esclatava la guerra de Bòsnia. Les poblacions, com en el cas d’Egipte i Síria, entre d’altres, que van protagonitzar la Primavera Àrab (2010-2012) van acabar sent víctimes del fanatisme islàmic i de la repressió dels dictadors. Els intents d’exportar la democràcia (i els seus interessos) per part dels Estats Units a països com l’Iraq o l’Afganistan ja sabem com van acabar.

De «fi de la història·, res de res. Tot el contrari. Ara la humanitat s’enfronta, novament, al pols entre les democràcies respectuoses els drets humans i els règims dels Estats autocràtics, basat en el concepte d’un poble nació, una religió, un ordre moral únic, la figura d’un lideratge totpoderós, el culte a la tradició i l’absència de drets individuals. Aquest és també un combat cultural que es lliura al si de les nostres societats. Per això és tan important tenir cura de la democràcia. I no oblidar mai la història.

Periodista

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.