Eleccions l’any que ve?

Probablement el més lògic seria que la principal conseqüència del trencament del govern de coalició entre ERC i JUNTS fos la convocatòria d’unes noves eleccions. Perquè el govern s’ha quedat en clara minoria i perquè això és el que passa a la majoria de països europeus als quals ens volem assemblar, és el que sempre diuen i, gairebé, mai fan. De fet, acaba de passar a Dinamarca on un dels partits de la coalició ha qüestionat la primera ministra. Però Aragonès ja ha dit que no les convocarà, almenys de moment.

Ara no convé convocar eleccions, ni convé a ERC ni tampoc al PSOE que necessita els seus vots a Madrid per aprovar els pressupostos, per tant, el PSC no les exigirà en seu parlamentària.

El trencament del govern serà història en una setmana però les conseqüències no.

ERC sembla que no vol aprovar els pressupostos amb els Socialistes i que els vol aprovar amb Junts, tot i que ells no volen perquè el que volen és fer oposició i prou. Per tant probablement els haurà de prorrogar si no és que finalment accepta el suport del PSC. Encara que als republicans no els interessa deixar en mans de Junts el discurs de què pacten amb els que van aprovar el 155.

El nou govern de Pere Aragonès està en clara minoria i si no pot tirar endavant els pressupostos, que és la llei més important per un executiu, és molt possible que no aguanti massa temps i hagi de convocar eleccions l’any que ve.

S’ha dit que la composició del nou govern és una demostració de la voluntat d’Esquerra de ser pal de paller, de què el que vol és eixamplar la base cap a tot arreu. Però també pot ser que vulguin demostrar que no estan sols, tot i ser un govern en clara minoria parlamentària.

Llavors, si hi ha eleccions d’aquí a un any i el resultat és més o menys el mateix estarem immersos en el mateix atzucac que bàsicament consisteix que acaben pactant dos partits que no se suporten perquè tots dos busquen si fa no fa el mateix electorat, d’una banda, i per tot el que va passar al voltant de l’1-O i que no ens han acabat d’explicar de l’altre. O també cap a la possibilitat que guanyi les eleccions el PSC amb majoria suficient per governar amb els Comuns i fins i tot amb ERC. Una mena de reedició del tripartit que deixaria el discurs independentista en mans de Junts, depenent de qui governés a Madrid, està clar.

Pel que fa al paper de Junts, l’opció que va guanyar, la d’abandonar el govern, és la més radical i ho va fer amb el 55,7% dels vots a favor, el que vol dir que un gens menyspreable 44,3 volia continuar. Això en primer lloc.

L’argument de Junts és que ERC no ha complert el pacte, com si el complís algú, com si estès a les mans del govern català que la taula de diàleg funcioni. La manca de presència de Junts a la taula de diàleg probablement és perquè el govern del PSOE no s’hi vol asseure amb ningú dels que han estat a la presó. Això ja ho sabien. L’estratègia de Junts sembla construïda al voltant de la sentència del tribunal europeu sobre la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí que esperen favorable i tot esperant també el pròxim govern de PP i Vox quan és molt probable que torni a pujar el tan anomenat soufflé.

També hi ha els que diuen que ara sí que s’ha acabat el procés. Potser si però també depèn. Els partidaris de la independència hi són, potser s’han reduït una mica però sense arribar al percentatge previ a la sentència de l’estatut de l’any 2010. Per tant, això vol dir que si hi torna a haver una situació propicia, com ara un govern PP-VOX, el soufflé es tornarà a unflar com un globus. Segurament no serà el mateix perquè l’experiència del que ha passat, els empresonaments i les soflames que no anaven enlloc, perquè no havien preparat res, per exemple, segur que no han estat en va.

El pitjor de tot és que el conflicte continua. Que una part substancial de la ciutadania reclama ja no la independència sinó que es convoqui un referèndum. I que ningú busqui la manera de trobar una solució.

El govern de la Generalitat no és l’instrument per fer la independència, contràriament al que han estat dient uns i altres. Perquè és un govern autonòmic i està sotmès a unes lleis que li permeten fer unes coses i no unes altres.

No és com el govern d’Escòcia perquè el Regne Unit no té constitució escrita i la negociació és possible. Aquí no és possible ni en l’àmbit de l’estat hi ha pràcticament ningú disposat a fer-ho possible. Ni això ni tan sols un estat federal, simètric o asimètric.