Dilluns de Pasqua, celebrar la vulnerabilitat

Som dilluns de Pasqua com canta el grup de Constantí, Els Pets, i com canta la tradició toca sortir de casa (ara que la pandèmia no ens obliga a quedar-nos-hi) i anar a menjar la mona amb amics o amb la família, ja sigui al tros o en algun lloc d’excursió. Recordo una vegada en què, a manca de plats de plàstic, de jovenets ens vam endur plats de Duralex per anar a fer pícnic i se’ns va ocórrer anar a fer-lo a les roques del Racó de la Pineda, i no volguéssiu veure on van anar a parar els plats rodolant roques avall.

És la fragilitat una idea que hem de tenir present, encara que el sentit de la Pasqua que ara celebrem va vinculat a la vida, l’alegria, la festa, la primavera, el renéixer. Ja els romans pintaven ous, un altre dels símbols que circulen aquests dies.

La festa d’aquests dies ens ha dut de nou xifres de visitants, de turistes, com abans d’aquella aturada de fa tres anys, quan la covid ens feia anar de corcoll i es va endur tantes vides d’éssers estimats.

La represa, el retorn a la normalitat, es va aconseguint, encara que després de la Covid, la guerra d’Ucraïna, la inflació, l’encariment dels costos de l’energia, dels combustibles, del menjar, dels subministraments, han allunyat la calma. Un panorama polític marcat per les municipals, per les eleccions espanyoles a final d’any, amb l’esquerra més enllà del PSOE que es debat en si suma o si resta, entre Yolanda Díaz i Podem, amb la Junta Electoral escalfant per la banda, per acabar dient-nos que li retiren l’escó a la presidenta Laura Borràs, pendents d’Europa per saber si els exiliats, començant pel president Puigdemont, poden tornar de totes totes; amb l’independentisme en enemistat oberta; amb el Govern barallat amb la Moncloa per rodalies i la B40, matèria de suport pressupostari, completen un panorama que reclamarà menjar molts ous i molta mona per tenir sucre i energia per a les pròximes setmanes.

Ara que fa 25 anys de l’acord de Divendres Sant a Irlanda del Nord, el president dels Estats Units, Joe Biden, i el primer ministre britànic, Rishi Sunak, viatjaran demà a l’illa per participar en la commemoració. Però amb les institucions bloquejades pels unionistes no es perd la por al risc d’atemptats d’alguna escissió de l’IRA.

Miris on miris, la fragilitat del món és present. El filòsof Joan-Carles Mèlich, que va rebre el premi d’assaig que atorga el Ministeri de Cultura, presenta aquests dies una doble traducció de llibres seus. La fragilitat del món, que en castellà li va comportar aquest premi, apareix ara en català editada per Tusquets, i La condició vulnerable té traducció al castellà a Fragmenta.

I a tots dos textos Mèlich ens fa reflexionar sobre el fet que «no podem eludir els conflictes, les ruptures o les incongruències».

El mal, el patiment, la indiferència són presents en aquest món. Som vulnerables, som fràgils. Però si volem veure de nou el món, ens diu Mèlich, no hem de témer el temps, no hem de témer ni la fragilitat, ni l’envelliment, ni la vulnerabilitat. Ens hem d’exposar al misteri del món als seus perills, a la seva indiferència.

El filòsof que ens acompanya amb el pensament escrit en aquests textos, diu que hem d’acceptar aquests clarobscurs, dominats com estem davant l’imperi de la tècnica, de la pressa, contemplant el món des d’una pantalla, àvids de novetats, plens d’informació però mancats de saviesa.

Espavilem-nos, doncs, celebrem la vida amb la primera excusa que trobem, celebrem la represa si ens somriu, però no perdem de vista aquesta condició vulnerable filosòficament parlant, i tan fràgil políticament, vist que no podem esquivar ni la comèdia ni la tragèdia.