Aquest estiu han abundat les converses que incorporen un «se’ns ha escapat de les mans» enmig del raonament. Resulta tema de debat, acabat d’encetar, que la gent parli de la pèrdua en qualitat de vida experimentada en els darrers anys, la sensació que tot va a pitjor i no hi ha manera ni voluntat de revertir-ho. Hom diria que emergeixen a la superfície un munt de temes tabú que hem desat sota la catifa col·lectiva durant anys i panys, evitant agafar el toro per les banyes i parlar-ne obertament, sense eufemismes ni tabús.
En sec, i amb la boca petita, la gent et diu en confiança que està preocupada per aspectes importants que no surten a les notícies, ni figuren entre les prioritats dels nostres polítics. També empren amb cura les paraules i t’avisen que no volen passar ni per ultres, ni per racistes, ni per cap etiqueta pejorativa que s’assembli. Només volen expressar preocupació.
Malestar, per exemple, per una quantitat exagerada de migrants, com si els hi haguessin deixat les fronteres obertes i deixessin via lliure a tothom que vulgui residir en una mena de paradís terrenal que no en té res d’això, ni és cap meravella per als nadius. Malestar per la pèrdua d’identitat que comporta aquesta globalització de la qual no havíem previst cap nosa, convençuts com a beneits que tothom arribaria aquí i s’integraria en els costums i llenguatge local al cap de quatre dies per art de màgia. Malestar per l’empitjorament de la nostra qualitat de vida, així, a l’engròs, un cop comprovat i certificat que les classes mitjanes se n’han anat a fer punyetes i el talent juvenil marxa del país cap al primer món un cop format, a canvi dels sous aquí negats i traïts per la impossibilitat de seguir a casa, donant el millor d’ells per a la construcció d’un país com cal.
S’ha acabat la família tipus, la de primera i segona residència, el cotxe, la parelleta i el viatge anual a llunyana destinació turística.
Ara, les vacances d’un mes semblen folgades, no s’ocupen en viatges amunt i avall perquè hem tornat a mirar la pela com la racionen les generacions més joves, ja criades en la cultura de l’estalvi obligat, del sou irrisori, de la precarització i tots aquests mals que es parlen en col·lectiu de tant en tant, però mai hi ha manera de solucionar, de trobar remei a aquesta incerta, improvisada manera de viure. No es pot pensar més enllà de demà, no es pot aspirar a gaire.
I apareix en la conversa aquest «se’ns ha escapat de les mans» com si hagués estat culpa nostra, quan no passem de figurants en aquesta funció i no ocupem una trista butaca en el teatre on es prenen les decisions que ens collen avui. No ens hem adonat de la gravetat de la situació, de la impossibilitat de mantenir uns nivells de qualitat que consideràvem perpetuats, immòbils en el temps, com si tothom tingués accés al progrés i al benestar en quatre dies.
Anem enrere, com els crancs, però no passa mai res, ni tremola cap pilar per grossa que sigui l’última notícia, per formidable que resulti l’últim escàndol. Tant se val. Al ritme embogit que porten els temps, al cap de cinc minuts sorgeix una nova polèmica inflamada que substitueix i tapa l’anterior.
Saltem de crisi en crisi contemplant l’espectacle cadascú enganxat a les seves pantalles, individualitzat, separat del col·lectiu i incapacitat per presentar rèplica i batalla als que decideixen com hem de malviure i ens preparen per a estar força pitjor, alimentant així la seva cobdícia per captar més i amassar major quantitat de diners, més milions, més zeros al compte.
No, en aquest estiu del 2025, només se’ns ha escapat de les mans la democràtica capacitat d’exigir responsabilitats i lluitar en defensa dels nostres drets. Si repliquéssim, un altre gall ens cantaria, segur.
Serà que tenim ja inoculada la por al cos i ens resignem a la manifesta incapacitat dels nostres polítics, com ha quedat palesa un cop més en la tragèdia dels incendis forestals i la dràstica retallada de serveis bàsics perpetrada arreu pel cínic Partit Popular.
Lo más leído
Lo último