Potser sorprendrà aquesta afirmació però és que avui en día ja ningú es declara amorosament. No és només una percepció subjectiva ni una nostàlgia generacional, sinó un símptoma cada cop més visible de com han canviat les relacions personals. Les converses eviten definicions, els vincles s’allarguen sense nom i expressar de manera directa el que se sent sembla haver quedat fora de lloc. En una societat hiperconnectada, dir clarament m’agrades s’ha convertit en una excepció.
Fa unes dècades la declaració a la persona a la que s’estima era un pas esencial per iniciar una relació. Era un procés que formava part de la galantería i que amb els anys s’ha anat esborrant. Els més veterans recordaran les impressionants declaracions d’amor que es retransmetien cada diumenge per la nit al programa Lo que necesitas es amor a Antena 3 entre els anys 1993 y 1999. Davant de sis milions d’espectadors de mitjana, l’espai era una combinació de declaracions romàntiques de tot tipus, retrobaments i sorpreses amb famosos. El programa era una exaltació de l’amor en tots els sentits. Avui en dia no crec que el programa cridi l’atenció si tornés a les graelles televisives.
I és que els temps han canviat. No es tracta d’una absència d’amor o de desig. El que ha canviat és la manera d’afrontar-los. Declarar-se implica assumir un risc emocional, i avui el risc incomoda. El rebuig es viu com un fracàs personal i l’exposició sentimental genera recel en un entorn on tot queda registrat, comentat i, sovint, jutjat.
A més, les aplicacions de cites i les xarxes socials han introduït una nova lògica en l’àmbit afectiu. Una lògica de mercat, basada en l’acumulació d’opcions i en la possibilitat constant de trobar algú més. En aquest context, declarar-se sembla una decisió prematura, gairebé imprudent. Per què tancar una porta si sempre n’hi pot haver una altra a la següent pantalla?
Potser per això ha emocionat tant un vídeo recent que s’ha fet viral a les xarxes: un avi, assegut al costat de la seva dona, li agafa la mà i li diu que tornaria a triar-la mil vegades més. No hi ha música dramàtica ni frases sofisticades. Només una declaració senzilla, directa, dita amb la veu trencada i amb la naturalitat de qui no té res a amagar. Després de dècades de convivència, aquell home es torna a declarar com si fos el primer dia.
El vídeo s’ha compartit massivament no per la seva espectacularitat, sinó pel contrast que genera. El que hauria de ser normal avui sembla extraordinari. Aquesta escena també funciona com un mirall incòmode. Mostra una manera d’estimar basada en la continuïtat, en la paraula donada i en la repetició conscient de l’elecció. Estimar no com un impuls momentani, sinó com una decisió que es renova amb el temps. Un plantejament que contrasta amb la lògica actual, més immediata, més condicionada per la por a perdre opcions o a equivocar-se.
Aquesta abundància aparent d’opcions amaga una paradoxa evident. Mai havíem tingut tantes oportunitats de contacte i mai havia costat tant establir vincles sòlids. Parlem obertament d’emocions, d’autoestima i de salut mental, però evitem els gestos que impliquen una vulnerabilitat real. Preferim la comoditat de la indefinició a la incomoditat d’un sí o d’un no.
El romanticisme, entès com l’expressió directa i valenta dels sentiments, no ha desaparegut, però ha quedat desplaçat. Ha estat substituït per senyals ambigus, per missatges que no acaben de dir res i per relacions que es mantenen en estat provisional. Dir el que es pensa i el que se sent ja no és habitual; és excepcional.
Potser el romanticisme no ha mort, però sí que ha quedat arraconat per la por a equivocar-se i a quedar exposat. Declarar-se avui no és un gest antiquat, sinó incòmode. I justament per això és revelador: perquè en un món que ho vol tot provisional, dir el que se sent continua sent l’acte més valent. Potser no som davant del final del romanticisme, sinó davant d’un canvi profund en la manera d’estimar.
Lo más leído
Lo último