Dotze grans incerts o: La història poc explicada d'una tradició moderna

Quants anys o generacions han de passar per tal que algun fet es pugui considerar tradicional? Tants caps tants barrets. N’hi ha que diuen que celebrar una festa entre un parell o cinc anys seguits ja ho podem comptar com a tradició. D’altres, demanen un mínim de tres generacions.

Tot i amb això, el costum de menjar dotze grans de raïm a cada batallada d’una campana la nit del 31 de desembre en el pas cap al primer de gener és una tradició relativament moderna.

S’ha parlat molt de l’excedent de collita de raïm del Baix Vinalopó que va fer cap a Madrid el 1909 i que d’aquella feta en nasqués el costum. Però això no és del tot correcte.

Algun historiador posa el punt de partida de la festa del raïm la nit del 1897 al 1898

Al diari La Publicidad (editat en català a partir del 1922), on hi escrivien noms rellevants de la cultura de casa nostra: Pompeu Fabra, Rovira i Virgili o Josep Pla (per citar-ne alguns), un periodista de Madrid explica en l’edició de l’1 de gener de 1907 per primer cop en un diari del nostre país un curiós costum que tenien els madrilenys la nit del canvi d’any a la Puerta del Sol i que aquí era del tot desconegut. Textualment, diu: «Un gentío immenso que la mayoría la componen mujeres y chiquillos, està comiendo uvas a las doce en punto, como es aquí costumbre tradicional en esta fecha. Manifiestan gran júbilo».

Tanmateix, per les notícies dels diaris sembla que fou un costum que s’anava fent a empentes i rodolons i no pas de manera continuada cada any.

Per exemple, una nota de l’actualitat madrilenya publicada l’1 de gener del 1906 sobre el dia anterior, l’únic que destaca de caire festiu és el següent; «El día en Madrid ha transcurrido completamente muerto. La tarde lluviosa, los teatres llenos. Los círculos políticos desanimados. Se siguen cotizando rumores de crisis». Ni una sola referència al jubilo de l’any següent. Potser el corresponsal se’n va anar a dormir.

Algun historiador posa el punt de partida de la festa del raïm la nit del 1897 al 1898. Però, ves per on, aquella nit no es va celebrar res enlloc a causa d’un gran aiguat que va durar fins a les dues de la matinada. A Madrid, el temporal els va deixar incomunicats, fins i tot telegràficament, durant 12 hores.

A casa nostra la celebració a començaments del segle XX i si feia bon temps era sortir de casa, esperar que fossin les 12 i aleshores quan totes les campanes repicaven i els vaixells del port feien bramar les sirenes, una part del personal se n’anava a missa, i l’altra, als cafès, cabarets, o restaurants, per fer una mica de festa i ball. De raïm, res de res.

Se sap del cert que la gente bien de Madrid, entre el 1880 i el 1890 celebraven l’entrada de l’any nou a casa menjant raïm (preparat expressament embolicant-lo amb paper al cep mateix per fer-lo madurar tard) i bevent xampany, costum que venia de Biarritz, on es veu que la gent fina vinguda de certs ambients de França també ho feien. Això és un fet comprovat pels Ecos de Sociedad de les pàgines dels diaris madrilenys.

A ca sa nostra
la gent esperava les dotze per sortir i uns anaven a missa i altres a fer festa

El cas és que el marxisme que inunda actualment l’ensenyament de la història, afirma sense proves que, treballadors i proletaris, van voler fer mofa del costum de la gent rica i van sortir al carrer la mateixa nit amb tot de raïm portat del Baix Vinalopó (que no devia ser gaire barat) i es reunien a la famosa Puerta del Sol on hi havia un centre de poder, tot fent un acte de protesta contra les classes burgeses (i això que la revolució bolxevic encara no l’esperava ningú). Realment hi ha tot d’historiadors que aprofiten cada detall per a fer-s’ho venir bé.

El cert és que el costum a Madrid, no se sap del cert com va sorgir. Entre el 1910 i el 1920 no es comença a fer el mateix a la capital catalana (i qui sap si a algun altre lloc del país del qual no hi ha constància). La pensada dels 12 grans va causar certa simpatia, i el costum fins avui, el qual, ara com ara ja es pot dir que és certament tradicional. Allò que també és tradicional i que passa sovint és que us hi ennuegueu i comenceu a estossegar encara que aneu amb els grans pelats i en traieu els pinyolets.